Línia interior
Sempre m’ha encuriosit la història del metro perquè està estretament lligada a la meva pròpia història, tant en el temps com en l’espai. D’una banda, en el temps, ja que la creació de la societat que va fer realitat la línia de metro coincideix amb el dia que vaig néixer, el 26 de maig, tot i que, evidentment, uns quants anys abans que jo. Per altra banda, en l’espai, perquè la història del metro de Barcelona té el seu origen en la inauguració del Ferrocarril de Barcelona a Sarrià, barri on vaig néixer i créixer tant jo com la meva família. Els meus avantpassats ja vivien allà quan es va inaugurar el ferrocarril que unia Sarrià amb Barcelona.
El metro, les vies, les històries que es creuen… tot s’entrellaça com una xarxa de records i vincles familiars, traçant camins que uneixen temps i espai. Vies que ens vinculen a les persones que, sense adonar-nos-en, han dibuixat el trajecte que ens ha portat a ser qui som i on som. I és en els moments viscuts amb elles que les preservem en la memòria.
Un d’aquests primers records és el de la meva àvia quan ens portava a comprar els regals de Reis amb els FGC fins a Plaça Catalunya, per després anar en metro fins a la sagrada família. Per ella Sarrià no havia deixat de ser un poble als afores de Barcelona. Quan la sentia dir “Anem a Barcelona” jo, petitona, no podia evitar somriure per dins. M’encantava seure al costat de la meva àvia i de la meva cosina perquè només les “netes grans” teníem el privilegi d’acompanyar l’àvia a comprar i a anar en metro.
Amb el temps, aquells records es van fondre amb els relats de ma mare sobre el seu Sarrià. Els ulls li brillaven mentre parlava dels llocs on el seu pare i els seus germans corrien i jugaven, recordant com el que ara són edificis abans eren camps i jardins. A ma mare li feia molta il·lusió compartir amb mi el seu temps viscut, com si així jo em fes guardiana de la seva memòria. M’asseia al seu costat i, amb un somriure compartit, agafàvem una capsa gran plena de fotos i les miràvem una a una: els besavis, els avis, els cosins, els germans… I quan veia les fotos de la seva germana amb el xicot recordava el pare encomanant-li que els acompanyés perquè no estiguessin sols. “Ja em veus a mi”, em deia ma mare, “allà, asseguda al metro, deixant-los el seu moment, mirant per la finestra, veient com les estacions anaven passant… Pensant, ves a saber, si algun dia jo també tindré xicot.” I em mirava amb un somriure callat, com si en mi veiés la resposta a aquell vell pensament.
Mentre recordo les seves paraules, prenc consciència de com tot ha canviat. La meva mare va créixer en una època en què nois i noies estudiaven per separat, i les nenes anaven a les monges a aprendre “labors de la llar”. També penso en l’àvia, que amb només seixanta anys ja tenia l’aire d’una “iaia”: en els gestos, en la manera de parlar i en la manera de vestir.
Ara, en canvi, cada cop vivim més anys i ens mantenim més actius. Només cal mirar al nostre voltant. Al metro, als trens, als FGC… Veiem més persones grans, amb un estil més juvenil, que continuen formant part del moviment de les ciutats.
Els cinemes, els teatres, les universitats… cada cop més plens de gent de més de 60, 70 que vol viure i va amunt i avall: metro cap aquí, metro cap allà.
El metro avança a través de l’espai i ens estalvia temps.
I les persones, les generacions, avancen a través del temps i cada cop es mouen més en l’espai.
Vies… vies… De circulació. L’interjoc espai-temps.