El passatger
Baixo les escales amb cert ritme. Tot i no tenir pressa vull arribar a veure si ja hi ha un tren a l'andana. Per la remor em sembla que així podria ser, i efectivament, des d'uns quans graons més avall puc veure la cua del vagó. El tren espera amb les portes obertes, malgrat l'intercanvi de passatgers ja s'ha produit, i amb el petit sobresalt de la descoberta m'afanyo per l'últim tram d'escala. En aquest moment sona l'avís, i amb el pols accelerat poso el peu a l'andana conscient de que si ara es tanquen les portes no seré a temps d'entrar. Així que sense arribar a córrer, però caminant amb decisió, em dirigeixo a les portes com qui no vol la cosa, calibrant el moment que m'asseguraria entrar amb una última embranzida. Una dècima abans que arribi aquest instant, però, s'acciona el tancament de les portes, i sense temps per reflexionar el mateix ensurt em porta a córrer, fent una petita arrencada que mor just davant les portes tancant-se'm als nassos.
Mirant a terra, vaig a seure al banc. Contemplo el tren perdut que no m'era indispensable agafar però que ha aconseguit omplir-me de frustració. Mentre aquesta s'apaivaga observo que el metro no arrenca. I quan ja comença a resultar estrany, s'obren totes les portes.
Està jugant amb mi? M'alço posant en perill de mort el meu orgull ferit. Les portes segueixen obertes. Estic d'empeus, pensant perquè encara no he anat de dret cap al vagó. Faig una passa. Una altra. No és cap trampa, m'està esperant, i m'encamino fins al llindar sense que soni el timbre. Encara que s'activessin ara, passaria tranquil·lament entre les portes sense por que m'enganxin.
Poso un peu dins, i ja hi sóc quan per l'altaveu s'informa d'una avaria: hi ha un tall unes estacions més endavant i es necessitarà una estona per solucionar el problema. Una desbandada de passatgers alarmats, amb cara d'atrafegats m'empeny, però mantinc la posició. La gentada surt dels vagons i s'esbarria cap a fora, recorrent l'andana, buscant alternatives pels seus trajectes. Gairebé faig el gest de seguir la massa, per inércia, però em quedo. El vagó ha quedat mig buit, amb alguns passatgers traient el cap, perdent eventualment la paciència i marxant. Al cap d'una estona quedem ben pocs. Tot i que a l'interior es respira millor, noto una sensació asfixiant a l'adonar-me que ja és l'hora en la que hauria d'entrar a la feina. Començo a suar, i quan perdo els nervis em col·loco a cavall entre el vagó i l'andana. Amb el pit oprimit ja no aguanto i surto disparat, a bon pas cap a l'escala. Malgrat la pressa que tinc, se'm fa feixuc pujar els graons, i de fet no he arribat gaire lluny quan sona l'alarma de les portes del metro. Garratibat, descarto la idea de córrer, ja que l'amor propi no em permet perdre dues vegades el mateix tren. Per tant el que faig és baixar parsimoniosament el tram d'escala mentre es tanquen les portes, i un cop a l'andana miro de reull el convoi agafar velocitat, en una ràfega de finestres que es perd de vista dins el túnel. Amb el silenci de la via buida torno al banc. M'hi deixo caure, i assegut repasso mentalment la petita aventura, el meu viatge fracassat. Miro de treure'n alguna conclusió, algun aprenentatge que em pugui ser útil o estratègia per si em torno a trobar en una situació similar, però no en trec res. Res de res. Finalment, una remor mecànica que s'acosta i un feix de llum provinent del túnel em fan perdre el tren del pensament, donant-me la única certesa que necessito ara mateix: ara en passa un altre.