La història que perdura
Aquell dia no podia fer tard, però les soles atrotinades que feien de pont entre les meves vambes i el terra moll, m’impedien caminar a una velocitat que, per alguns éssers afortunats absents de pressa, es podria considerar massa elevada per un plujós dilluns al matí.
I tot això, a causa del terra xop, mirall de les titil·lants llums de carrer que encara es resistien a ser apagades, que tantes vegades m’havia intentat fer relliscar a l’anar atrafegat.
Mentre baixava per les escales, vaig poder observar una filera de persones arrenglerades al límit del sostre de l’estació, vacil·lant entre donar unes passes més i encarar la pluja, o esperar que amainés, doncs la seva presència no devia ser prou important allà on es dirigissin per a arriscar-se a mullar-se els mitjons. Alguns molt disposats, però, començaven a desenfundar els seus paraigües, com si de lluents espases medievals es tractessin, preparats per confrontar amb rigorositat les mil·limètriques gotes fredes que queien de les altures.
Un cop a l’andana, el metro no es va fer esperar més del necessari, i, guardant el paraigua en una bossa de plàstic, vaig entrar i em vaig centrar a buscar un lloc estratègicament adequat perquè coincidís amb la sortida més ràpida cap a l’exterior de la parada “passeig de Gràcia”.
Un cop acomodat (era un principi de trajecte, així que, efectivament, em vaig poder acomodar) vaig decidir centrar-me en el llibre que amb prou feines tenia temps de llegir en el dia a dia. Però ràpidament vaig desistir, puix tenia altres coses que em torbaven.
M’havia passat tot el cap de setmana estudiant per la prova d’història que tenia ara. El tema era Barcelona durant el s. XX, i el meu cap, tot i que no soc partidari de repassar abans dels exàmens, anava recitant dates, noms i dades diferents, com una màquina que no es pot apagar.
Així doncs, donat que no em podia concentrar per llegir, vaig decidir deixar pas a la música, i, amb els auriculars col·locats, cadascun en el seu respectiu lloc, van començar a sonar meravelloses melodies, d'èpoques tan diferents entre elles com la línia L6 de l'L1.
Llavors, el meu cap va començar a divagar entre magnífiques torres modernistes, brutals guerres sanguinàries, cabines telefòniques, homes misteriosos amb gavardines… I mentre entrava de ple en un món completament aliè a la Barcelona actual, vaig adonar-me massa tard que les divagacions s’havien tornat reals.
M’havia acostumat a saber la parada del metro en la que em trobava només mirant l’andana, i aquell dia, a l'arribar a una parada engalanada de forma estranyíssima, quan em vaig voler donar compte, ja s’havien tancat les portes. Vaig aixecar-me d’un bot al veure escrit “passeig de Gràcia” als murals superiors de la paret, només per adonar-me que l’estació havia estat decorada amb elements propis dels anys vint, quan es va inaugurar aquest transport a Barcelona, i, jo, a l'haver estat tan capficat en la visualització de la ciutat Condal d’aquell segle, amb prou feines vaig poder diferenciar els meus pensaments del que veien els meus ulls.
Un cop a Fontana vaig pujar a un altre metro de retorn a l’estació que m’havia saltat accidentalment, i, entre sentiments irònics i anodins, vaig arribar a l’examen, sense entendre ben bé, com la història m’havia enganyat amb ella mateixa.