Un currículum construït a la intempèrie
La vaig observar agafant els cartrons que es convertirien en el seu refugi temporal, la casa que l’abraçaria i la convertiria en nàufraga de la nit gelada. Aquestes quatre làmines de cartró amarg reconfortarien el seu cos arrugat i envellit per una sobreexposició a la intempèrie. Aquella va ser l’última nit que vaig veure la Tere reproduint la seva rutina d’aixopluc per esquivar la violència del cel ras.
Em dutxo i m’uniformo amb aquella indumentària de color marró horrorós que em transforma el cos, em deforma el cul i em traça un caminar d’elefant que no suporto. Surto de casa al vespre, topant amb el deambular de massa mirades de judici, sentint com m’envien pensaments de compassió. Fosquejant, començo a baixar les escales de Pl. Catalunya, però no sense abans haver saludat la Tere, que organitza i planifica la nit al ras que haurà de sostenir una volta més. Fa anys que la nostra rutina es creua a la mateixa hora: jo entro a treballar mentre ella construeix un entorn on aclucar els ulls, si és que en algun moment es pot permetre baixar la guàrdia.
Arribo sota terra, m’enfonso al laberint subterrani i reitero mirades de superioritat, d’una enorme supèrbia. Són mirades masculines, mirades d’homes uniformats amb aquest color marró horrorós, homes amb cossos deformats i de caminar fatxenda. Porten la porra i altres objectes penjant del cinturó que fan créixer l’altivesa i l’arrogància. Ells, jo, tenim la missió de salvaguardar la seguretat aquí sota terra, als intestins de la ciutat. Allà on la llum no arriba. Allà on la intempèrie no existeix.
L’endemà, alguna cosa s’ha trencat en la coreografia habitual. La Tere no és allà. El seu refugi, buit. Els cartrons, desapareguts. Un calfred em recorre el cos mentre ressegueixo amb la mirada la plaça, buscant la seva silueta entre els cossos anònims que es desplacen sense atur. L’aire fred porta un murmuri estrany, una absència que pesa. Alguna cosa ha passat, i no sé què em neguiteja més: no trobar-la o la inquietant certesa que, d’alguna manera, tot està a punt de canviar.
La nit següent, un formigueig d’inquietud em travessa l’esquena. L’ambient va carregat d’una vibració estranya, aquells canvis subtils que precedeixen la calamitat. Els passatgers es mouen amb una excitació poc habitual. I quan arribo a l’andana, la veig. Duu una armilla bruta i reflectant, i una gorra ridículament gran. El més inquietant no és l’uniforme improvisat, sinó aquest aire alegre amb què dirigeix el trànsit subterrani, com si hagués nascut per imposar l’ordre en el tragí de tota aquella gent.
Amb admirable naturalitat indica a la gent on situar-se, accelera als indecisos, impedeix embussos amb gestos precisos, aconsegueix que els turistes formin part d’una trama ordenada de quotidianitat. Els uniformats amb el trajo de color marró horrorós i cos deformat quedem relegats a un paper secundari. La gent obeeix. Ningú qüestiona la seva presència.
Potser és la gorra? Potser l’armilla bruta? Potser l’energia d’algú que ha sabut acariciar el prejudici de viure a la intempèrie? Potser, l’ordre subterrani mai no ha estat qüestió de porres i uniformes, sinó de l’experiència de moltes nits al ras. La reina indiscutible de les entranyes del metro no porta placa, porta una escombra i una autoritat airosa que ningú sap desafiar. Un excel·lent currículum construït a la intempèrie.