Dolça
“Dona havies de ser!”. Li vaig lliurar el bitllet amb un somriure. El meu pecat havia estat trigar massa, segons el seu parer, a seleccionar el preu que li corresponia pagar de Lesseps a Catalunya. Feia poc que el metro havia portat la modernitat a Barcelona, però no havia traspassat el barret de feltre d’aquell cap de tanoca, i no diguem ja el seu cervell mesquí.
Si hagués pogut, li hauria explicat que m’agradava ser dona i m’agradaven les dones. Que si, ocasionalment, albirava com seria despertar amb uns volums inesperats a l’entrecuixa era pel desig de llibertat. Llibertat per poder cridar als quatre vents que amava la Dolça. Besar-la, abraçar-la, estimar-la sense el risc cert d’anar a presó o a un manicomi.
M’havia enamorat d’ella des que vam coincidir en ingressar al Gran Metropolità, jo com a taquillera i la Dolça com a revisora. Era menudeta i feia cara d’àngel. Per això, sempre agafava amb la guàrdia baixa els bandarres que no havien pagat el suplement de viatge. Senyor, els deia, si no atén a raons, sàpiga que posa en perill el pa d’una vídua i els seus cinc fills. Mentia, és clar. No havia estat mai casada i tampoc tenia nens. Sempre cedien, entendrits.
No tenia marit, però sí promès. M’ho va confessar la primera vegada que vam quedar després de la feina, tenint com a excusa parlar d'una inspectora que ens feia la vida impossible a totes. Mentre confabulàvem, s’ho va fer venir per posar-me una mà sobre la cama. Jo la vaig deixar fer. No sé com, però va saber que seria així. Des de llavors, ens estimàvem a emprovadors de botigues (‘disculpi, entro un moment, que la meva amiga és incapaç de cordar-se una brusa a dretes’), a casa d’una amiga que vivia sola, a racons inversemblants del traçat de metro... on podíem.
Jo l’advertia que allò nostre hauria d’acabar-se i ella s’esmunyia, entre les meves mans i del problema. ‘No cridis al mal temps, mentre treballem juntes i jo no passi per la vicaria, res no canviarà’. Però tot acaba canviant un dia o un altre. Els pares de la Dolça, que eren grans, la insistien que es casés amb el seu xicot per deixar-la ‘col·locada’ abans de traspassar. Era fill d’uns veïns i la Dolça l’havia acceptat perquè no demanava gaire: anar els dimecres a prendre xocolata a la Viader i fer manetes al cinema els diumenges a la tarda.
Ho vaig saber per boca d’una altra companya. Ho has sentit, Maria, que la Dolça es casa i la tiraran fora de la feina? Vaig notar una opressió al pit que em robava l’aire. Vaig balbotejar una excusa i la vaig anar a buscar. En obrir-me, va sortir al replà perquè la mare no escoltés el que m’havia de dir. Que ja no podia retardar-ho més, que mai estimaria ningú com m’havia estimat a mi, que potser podríem continuar veient-nos d’amagat com fins ara... No ho vam fer. Hauria estat massa dolorós.
De tant en tant, m’arribaven notícies: que havia tingut un fill, després un segon; que el marit havia posat negoci, però que la que hi posava seny era ella. Pel que fa a mi, tot anava canviant per fora, però no per dins. Continuava estimant les dones: d’amagades, durant molts anys, una mica més obertament a mida que la societat evolucionava, que el meu metro inaugurava estacions i que jo ascendia a la feina.
Avui, 3 de juliol del 2005, m’he aixecat centenària. I, sabeu què? Se m’ha escapat un darrer metro: el que m’hauria permès, des d’avui, casar-me amb la Dolça. Però n’he agafat molts d’altres. Si em queda alguna estació per recórrer, ho faré sabent que el camí ha valgut la pena.