L’última jornada
El Joanjo passa l'estona mirant com van apareixent passatgers per l’escala, per no pensar en el que hauria de fer a partir de demà. Què carai demà. Quan arribi a la propera estació, passi el relleu i acabi la jornada. L’última.
El de la corbata arriba a l’andana sense córrer, perquè està convençut que no és a temps d’agafar-lo. Fins que s’adona que potser sí, i aleshores salta els dos últims graons, accelera i entra al vagó com un esperitat. El Joanjo somriu des de la cabina, ja els té molt clixats, a aquests.
No calia tanta pressa, el semàfor encara no passa a verd, i segueix entretenint-se amb el degoteig de passatgers que fan l’enllaç. N’hi ha d’àgils que somriuen mentre corren, i gent carregada de bosses que fa patir. Uns nens s’avancen a la mare, però després l’esperen abans d’entrar, no sigui que el Joanjo se’ls emporti sense ella. Quan el metro se t’endú túnel enllà, només pots esperar que vagi on toca. Propera parada, la teva vida.
Apareix una dona baixeta que carreteja un altaveu amb micròfon. Al seu darrere, una parella se la miren amb cara de mandra i fan un esprint addicional fins un parell de portes més enllà. No estan per cançons. Un jove amb un diari. De paper. El Joanjo se sorprèn, i després se sorprèn d’haver-se sorprès. Quan va començar tothom en duia, ara gairebé ningú. Què veuran els que comencen avui a treballar, el dia que arribi la seva última jornada.
Una estampida d’adolescents carregats amb motxilles. Els costa entrar, i això el fa adonar-se que el vagó comença a estat ple. El semàfor segueix vermell. Una dona amb xandall baixa amb la calma, impassible, camina per l’andana com una ministra passant revista a les tropes, com si sabés que no marxaran sense ella. La segueix amb la mirada fins que arriba a la meitat del segon vagó, decideix que hi ha un forat prou gran, i entra. I quan es gira veu el llum verd.
Ara sí, endavant, i acabem.
Agafa aire.
Prem el botó del senyal acústic. L’últim ti-ti-ti-ti. Automàticament es disposa a tancar les portes, però atura el dit quan les veu. Corren agafades de la mà però no sembla que vagin alhora, una hi va, l’altra només acompanya. Arriben a la primera porta, la que ha de pujar no hi cap, a la segona tampoc, la tercera, aquí sí. S’acomiaden amb un petó. Fa sonar de nou el senyal. Ti-ti-ti-ti. I després el fa sonar una altra vegada. I aquest cop l’allarga. Allarga el petó de comiat, davant la porta del vagó.
No pot apartar el dit del botó, sap que quan l’enretiri s’hauran de dir adéu. Potser per sempre.