Històries del metro
Potser hi has escoltat sobre mi. Potser no, segur. Soc realment famós i no és per egocentrisme, tothom em coneix i ha parlat de mi, o com a mínim, quasi tota persona que hi hagi estat a la ciutat de Barcelona. Però la meva popularitat no és el més important, són les històries que conec, que escolto al dia a dia. No és per ser tafaner, però tinc memòria i m'és inevitable per mi ser-ne part d’aquestes.
Una història que recordo especialment és la d'un home que com cada dia tornava a casa després de passejar, seia i mirava a la resta de persones. Probablement s’imaginava les seves vides, preguntant-se si aquelles persones tenien a una persona especial com va tenir ell. Aquell dia era Sant Jordi i com feia diàriament després d'observar a la gent al voltant durant una estona, va treure una llibreta i un bolígraf i va començar a escriure. Recordo l'estima amb la qual traçava cada lletra, cada paraula i no vaig poder evitar el fet de recordar-ne cada una d’elles. Aquell dia escrivia una carta per a la seva estimada.
“Estimada meva, no puc evitar en un dia com aquest recorda els moments que he passat amb tu. Avui és Sant Jordi encara que han passat anys no puc oblidar els que l'he passat amb tu i el nostre fill. Ell està bé, complint amb els seus somnis com volíem i esperaven, però potser pel fet que tu ja no hi siguis al nostre costat que et trobi a faltar més de l'usual quan veig reflectida la nostra vida junts en els altres.
Trobo a faltar aquells dies plens amb el teu somriure, com quan arribava aquesta festa sempre sabies que llibre escollir per mi. Encara els tinc i cada vegada que els veig i els llegeixo no puc evitar pensar-ne en tu, amb el teu tacte càlid als matins quan compartíem un cafè i veiem els noticiaris o simplement xarràvem. Les teves abraçades plenes d'amor i la teva ment creativa la qual tant he admirat sempre.
Et trobo tant a faltar que somnio en dies com aquest poder tornar el temps enrere i gaudir de la teva companya una mica més. Espero que allà on estiguis et trobis bé i també que sempre recordis que t’estimo molt amada meva.”
En acabar d'escriure va tornar a mirar al seu voltant i va somriure a totes aquelles persones que encara que no sabien de l'amor per la seva amada, expressaven el seu sense limitacions omplint-li de melancolia i felicitat, un moment només interromput pel soroll de les meves portes obrint-se recordant-li que aquesta era la seva parada i que la part de la seva història amb mi, el metro, arribava a la seva fi.
Molta gent em podrà conèixer, però jo soc part d'un munt d'històries.