Les mirades coetànies no pertanyen a l'atzar
Queden pocs minuts per les onze i entres en un vagó que no et queda ni lluny ni prop. No és hora punta, seus on vols. Ja no hi ha el tràfec que tant t’irrita però al metro sempre hi trobes gent. Mires una noia que somriu a un nadó i després al pare, que li torna el gest còmplice. Al costat, un home vell que duu les ulleres a caure del nas resol uns mots encreuats arrufant les celles. Deu buscar una paraula concreta, específica, rigorosa, científica. Serà algun terme sofisticat... o el cognom d'algú important, potser. Al passadís hi ha una dona que porta l’uniforme de TMB que no saps si va o ve de treballar. Si torna, estarà repetint un trajecte que ja ha fet? El farà a la inversa? Sempre coincidiu, però mai li has volgut preguntar. T’arriba un aroma afruitat i et fixes en la senyora que es fa forat entre la gent; et captiva, porta un vestit blau elèctric preciós. L’home encorbatat del teu costat, que escriu i reescriu un missatge, no s'adona que l’està mirant amb interès. L'estudiant de la teva dreta tampoc és gaire conscient de les mirades. Distret, mou el cap al ritme d'una melodia lleugera que s'imposa per sobre del soroll de les vies. Bum-bum, bum-bum. Sembla que vulgui compartir la música a través dels auriculars. Porta una funda de violí, o de viola, no en saps gaire d'instruments. Estàs convençuda que estudia al Conservatori. Quan el metro comença a frenar, s’aixeca i arrossega les notes amb els peus. La parella que està en el pas entre vagons es besa amb una enyorança palpable. El metro s'atura i una noia s'acomiada efusivament d'un amic que baixa, mentre que el gos que puja remenant la cua li ensuma els peus a la nena arran de porta. Ella el saluda amb la mà i li dirigeix una mirada tova. Potser li recorda al gos de la seva cosina, dels seus avis, de la veïna que li diu adeu als matins quan surt de casa amb el seu germà gran. Escoltes un idioma que et sona familiar. Serà portuguès? Italià? De sobte se’t planten davant amb un mapa de Barcelona i quatre preguntes en un castellà i uns manerismes estrangers que compares amb els que fas tu quan parles en anglès. Indiques com pots, somrius, i deixes seure a la dona embarassada que entra. Ara estàs per Marina i enveges uns joves que es mengen uns xurros amb avidesa. T'entra una gana capritxosa i involuntària. Hi ha un altre grup d’amics que xerra fa estona i no s'adona que havien de baixar. Arriben tard al mercat. Comencen a discutir quan el metro ja ha tornat a moure’s i, sense saber-ho, distreuen una noia. T'hi fixes perquè vesteix unes ulleres estrafolàries i llegeix un llibre del qual no arribes a esbrinar el títol. Te l’imagines i t’inventes: vet aquí una vegada… i la mires a través dels vidres i veus que els ulls se li enfilen per les lletres i somien històries fora del vagó. Notes que la dona del seu costat tafaneja de reüll la pàgina, capficada, i la de davant, que la mira mirar, s’observa en el reflex del vagó quan allunya les ninetes d’allò que l’envolta. Mentre et contemples la cara amb unes faccions que se’t fan alienes, penses que no és necessari conèixer les persones que mires per saber com són. Potser ets les històries que s’imaginen els altres quan et fiten, avorrits, durant els trajectes. Qui seràs per a ells? Seràs una estranya coneguda? Seràs una veu, una olor, un gest? Rumies sobre tot això mentre trepitges l’andana i comences a caminar cap a les escales. Dins el metro, el noi que ocupa el teu lloc t’afitora quan surts; i et mira, t’observa, i pensa…