La noia del metro
Quan camines cada dia pels passadissos del metro, arriba un moment en que deixen de ser només túnels grisos, es converteixen en un decorat familiar, ple de rostres anònims que sense voler-ho es deixen llegir. Hi ha qui duu la tensió d’una entrevista de feina, o la nena que camina arrossegant els peus perquè li fan mal les sabates o el que avui afronta una decisió que li canviarà la vida. I al músic que toca al metro ja l’intuíem, perquè la seva música ressonava pels passadissos. El vaig començar a veure en un d’aquells dies que acompanyava al pare a l’hospital. Caminàvem sense pressa, deixant que el temps ens acompanyés abans que ell quedés lligat a la màquina de diàlisi. El músic del metro era un home de cabells grisos recollits en una llarga cua. S’acompanyava de la guitarra, l’altaveu i al terra el barret per recollir les monedes.
Un dia en creuar-nos, el pare va aixecar la mà per saludar-lo i ell va somriure. Un somriure còmplice, com si ens conegués. I quan vam passar de llar, vaig sentir com em dedicava una frase:
—Allà va la noia del metro.
Vaig girar-me sorpresa, no sabia que jo també formava part del seu món.
Poc després van deixar de fer aquell trajecte en metro. El pare estava més cansat i aleshores agafàvem un taxi.
Un matí abans d’entrar a la feina, vaig baixar al bar del metro per fer un cafè amb llet. Mentre esperava que el cafè es refredés una mica, el vaig veure. Assegut en un costat de la barra hi havia el músic del metro. Vaig dubtar un moment abans de parlar-li, però al final el vaig saludar.
—Bon dia.
Ell va aixecar la vista, i després d’uns segons mirant de reconèixer-me va somriure.
—Bon dia.
Vaig agafar la tassa de cafè i amb certa timidesa li vaig preguntar:
—Sempre et veig tocant al metro. Com et dius? Fa molt que hi toques?
Ell va sospirar i em va dir:
—Em dic Raúl i sí fa anys que toco aquí.
Va fer una pausa i va prosseguir:
—Vaig haver de fugir. No perquè algú m’hi obligués, sinó perquè quedar-me era insuportable. Quan la meva dona va decidir deixar el tractament, vaig saber que, d’alguna manera, ja l’havia perdut abans que el càncer la vencés. Hi havia la possibilitat de sotmetre’s a una operació. Però no va voler. El seu pare era metge i li suplicava com a pare que s’ho repensés. La meva dona em va dir:
“Ja he pres la decisió”.
Era la seva vida, sí però mai ho vaig entendre. Sis mesos després va empitjorar. Quan et deriven a pal·liatius ja saps que significa, fins que un dia es va apagar.
L’endemà vaig marxar. Un bitllet, una maleta i un lloc on l’idioma no fos un entrebanc.
Barcelona. No sabia que hi trobaria, només volia caminar per una ciutat que no em recordés res. Vaig començar a tocar al metro. Al principi, només per omplir el temps, després, per sobreviure. I un dia, sense adonar-me’n vaig sentir meus els passadissos subterranis.
—Ara entenc perquè les teves cançons mostren nostàlgia i a la vegada son plenes de tendresa. Finalment has trobat refugi amb la música.
El vaig convidar al cafè. Li vaig explicar que el pare estava esperant un transplantament de ronyó i que ja no anàvem al seu passadís del metro.
Els anys van passar, potser més de deu i vaig tornar a aquella estació de metro. Vaig baixar les escales, i abans que res, el vaig sentir. La mateixa veu, i allà estava ell tocant la guitarra. Quan vaig passar pel seu costat, va canviar l’acord que estava tocant i va dir:
—Allà va la noia del metro.