Fina
Passar d’un poble de 1500 habitants a una ciutat de 1.600 milions per a una noia que anhelava llibertat i anonimat va ser fàcil. I com tots els estudiants nouvinguts a la ciutat agafava el metro.
Era com un vestit negre i curtet, un fons d’armari, una peça que et podies posar sempre. El metro sempre el podia agafar. Els meus amics de la universitat, però, es resistien, i decidien agafar altres pocions de transport. Tampoc em deien mai el perquè. Un dia, li vaig preguntar a l'Ona, una de les millors amigues que havia fet a la Universitat perquè no agafaven metro, tan còmode que era.
—T’equivoques—. Va dir, mentre inhalava el fum de la seva cigarreta.— Sí que l’agafen, però no per aquesta zona. Per la zona antiga de Barna…—. En veure que no contestava, va sospirar. — Tia, ¿no et sona un noi que estudia psicologia que es diu Josep?
L’Ona parlava amb veu baixa, com si tingués por que ens escoltessin.
—Ona, que estem a la facultat de filologia, per què m’hauria de sonar aquest tal Josep?
—Tia sí! Si va sortir a les notícies i tot! — Va tornar a fer una calada a la seva cigarreta, i mentre aguantava el fum als pulmons i em mirava amb els ulls ben oberts, va continuar.— La seva germana va desaparèixer als túnels del metro. Osti Aloma! D’acord que tu no estiguessis aquí, però que va sortir a tot arreu…
—Va desaparèixer? I no la van trobar?
—En les càmeres de seguretat és veu que baixa a la via i comença a caminar túnel en dins. — Trepitja la burilla amb la sabateta de xarol. — I el que és pitjor és la seva actitud… supertranquil·la.
—I mentalment estava bé?
Es va posar a riure.
—I tan bé! Es va graduar d'un doble grau de Dret i ADE amb honors, tenia la vida perfecta. —Va tornar a treure una cigarreta del paquet de Malboros.— Ningú sap per què ho va fer.— Va estendre el seu Instagram cap a mi, on apareixia un noi i una noia. Tots dos molt rossos amb els ulls molt blaus. Somreien molt. La pell immaculada, la mirada d’ell afilada i decidida, la d’ella redona i bondadosa.
—Que guapa—. Vaig comentar.
—Sí, una llàstima la veritat. Ell no ha tornat a ser el mateix.
Poc més vam parlar del parell d’àngels. Ara entenia la raó paranoica per la qual no els agradava el metro. I tot i que al principi no la vaig creure, després de llegir un parell d’articles a la premsa catalana, no vaig tenir més opció a acceptar-ho com a una veritat. La germana del Josep, la Fina que li deien, havia desaparegut.
Aquell dimecres em vaig entretenir fent unes cerveses amb els meus amics. Al metro no hi havia ningú. Ni un revisor, ni un vigilant del metro ni un simple civil que hagués d’agafar el metro. L’estació sempre estava freda, però aquell dia, semblava estar congelada. Se sentia l’alarma del tancament de portes. Em vaig afanyar a baixar les escales a l’andana ràpidament, per no perdre l’últim metro que passava, però vaig fer tard; els vagons passaven a gran velocitat. Ningú va baixar a aquella parada.
Mentre em lamentava i ja pensava en quin autobús havia d’agafar, una cabellera rossa al vol es va reflectir en els vidres dels vagons que desapareixien seguidament pel fosc túnel del metro. Hi havia una noia al meu darrere que també semblava haver perdut el metro. La imatge, desdibuixada per la vibració, mostrava una noia amb la pell clara, fina, i uns ulls perduts en el més enllà.
Vam creuar mirades per les finestres del metro. La pell de l’esquena se’m va eriçar fins a principis de la nuca.
Quan em vaig girar per encarar a la noia,
ja no hi era.