Les dones de Lesseps i el Gran Metro de Barcelona
Un cop tancada amb gran èxit l’exposició “la petita història del metro” a l’Espai Mercè Sala de la fundació TMB, la Mar reflexionava envers aquells cent anys d’història del metro de Barcelona, i els seus protagonistes...
1945. LA LLAVOR
Un suau sol de primavera entrava per la vella finestra de fusta que va suportar el pas del temps en aquella vella casa a on va néixer la Maria al barri de Gràcia. Li agradava fer el mandra, amb el sol daurat il·luminant els blancs llençols, mentre el gat li fregava el cap recordant-li la seva solitud i que havia arribat l’hora d’omplir de sentit aquell divendres d’abril de 1945 com a taquillera a l’estació de Lesseps. Els feiners eren dies en què la Maria sentia desitjos inconfessables per a una jove vídua d’aquell temps de qui no es podia esperar el privilegi d’enfervorir-se per un individu després que aquella bala,de 8×57mm Mauser d’un nacional, travessés i fes esclatar el cor d’en Ramon i, alhora, el d’aquella jove esposa. Dins el metro i,acaronada per aquell brillant i bovejat sostre de ceràmica, arribava puntual tot esperant que als voltants de dos quarts de vuit aparegué en Joan, amb aquell flaire de sabó de lavanda La Toja, tot saludant-la amb un cortès bon dia i – un bitllet per a plaça Catalunya si us plau”. La relació va anar creixent al temps que la línia del Gran Metro i al poc temps, la Maria i en Joan van unir els seus destins, donant com a fruit a la Montse qui,al cap dels anys, va seguir els passos de la seva mare a l’estació de Lesseps.
L’empremta de la Maria en la concepció del treball va perdurar per sempre en la Montse, més encara després de perdre-la a causa d’una llarga malaltia que llavors ningú gosava pronunciar. Sota les directrius celestials de la Maria, la Montse tenia el do transformar un dia ordinari en una experiència on tant companys com transeünts i caps de servei se sentien part d'un ambient càlid i ple d'harmonia. Una harmonia que no va poder gaudir amb la seva parella de qui es va separar al 1983, una vegada aprovada la llei del divorci i de qui l’ únic bon record va ser el de la seva filla Mar.
2020. EL LLEGAT
Mentre els seus companys d’estació li rendien homenatge per la seva jubilació, la Montse deixava el llegat a la seva filla Mar al capdavant del punt d’atenció al client. Tot i la tecnologia, l’estació de Lesseps, com d’altres, posaven al servei dels barcelonins un espai per poder donar la millor atenció per mitjà de persones com la Mar que portaven l’empremta del metro a la pell. Aquell dia la Montse es trobava una mica fluixa per una mena de constipat que feia dies arrossegava. Aquell gest d'un “a reveure”, va esdevenir l’últim i el comiat definitiu de la Montse. Llavors, la Mar va ser engolida per aquell negre i fred cel de febrer quan, plorant, tornava cada tarda a casa seva on tenia l’única companyia del sempre incondicional Bob, un Beagle que formava part del seu univers, junt amb la passió per la música i la seva feina al punt de servei de l’estació de Lesseps. Aquell 2020 va ser l’inici d’un període on la resiliència seria clau per a resoldre les crisis de tota mena, tant personals, de la Mar, com globals, d’un mon que es va aturar de manera sobtada.
A mesura que s’apagaven els llums d’aquella intensa jornada, quedaven enrere els esforços de 100 anys d’història i anunciaven l’arribada d’un nou dia amb nous protagonistes compromesos a seguir escrivint la història del metro de Barcelona.