Una altra ocasió
El Teo esperava dempeus a l’andana. Havia sortit de casa sense esmorzar. Amb ulls de son, va mirar el rellotge de l’andana i va adonar-se que anava just de temps.
Hòstia quina son, ahir fins a les tantes mirant Crunchy Roll avui no puc amb la meva ànima. Si arribo tard la mama em mata. Pròxim metro un minut i vint, potser encara arribo. Sis parades, uns 20 minuts. Enviaré un whatsapp al Marc, el cabró m’ha de tornar el número dos d’Akira que li vaig deixar, segur que fa un ou que se l’ha llegit.
Quan el tren es va aturar a l’estació el Teo va pujar al segon vagó, ple a vessar; fastiguejat va ser conscient que no podria seure a llegir, però encara no del tot resignat, va fer una llambregada al vagó a la recerca d'algun racó on poder entregar-se a la lectura. Al fons del vagó, asseguda, va descobrir la Berta, que amb el cap cot es concentrava en un llibre que duia entre les mans.
És la Berta! No m’ha vist. Què llegeix? Osti, Dràcula! El mateix que tinc jo! Quina canya! A la filmoteca posen la pel·li del Coppola. Li puc demanar si vol anar? Si li pregunto a sac, és molt heavy? No sap ni qui soc. Millor em presento primer. Hola, Berta, soc el Teo, de 3r B. No, millor passo de dir-li pel nom, pensarà que l’assetjo. Hola, t’he vist per l'insti, soc el Teo de 3r B. Patètic! Que matat! Hòstia, que guapa és. Soc massa friqui per a ella… Un moment si llegeix Dràcula i va de negre, una mica friqui també és. La saludo. No, no puc, em tremolarà la veu i semblaré un carallot. A Catalunya, baixa molta penya, m’hi acosto i quan estigui al costat… Què? Em fotré vermell. Hòstia! M’ha pillat! M’ha pillat? Collons, segur, estava mirant-la com un pervertit. Ha somrigut? No, impossible. Sembla bona tia, merda, és molt guapa.
El comboi va aturar-se a l’estació de plaça Catalunya i mentre el vagó es buidava, el Teo va creuar l’espai que els separava, la Berta, aixecant un moment la mirada li va dedicar un somriure tímid. Ell es va enrojolar, però tot decidit, es va disposar a seure al seient del costat que justament havia quedat lliure. Mentre ho pensava, una munió de gent es va endinsar al vagó i el va separar a empentes del seu objectiu. A l’andana l’avís anunciava l’imminent tancament de portes. Aleshores, de sobte, va aparèixer l’Èric corrents des de les escales i amb un moviment àgil, va saltar a dins del vagó just abans que les portes es tanquessin. En veure la Berta, s’hi va seure al costat, al mateix seient que uns segons abans estava destinat al Teo. Va fer el gest de posar-se bé els cabells i amb un somriure als llavis i un posat pagat de si mateix, propi de qui és atractiu i ho sap, va saludar-la agafant-li el llibre d’entre les mans per veure’n la portada. La Berta el va mirar amb una expressió a mig camí entre la sorpresa i el disgust i va retornar-li la salutació amb un to de veu cansat mentre recuperava el llibre. El Teo mirava l’escena des d’un segon pla, espiant entre els caps i les espatlles dels passatgers, la mirada i el somriure que la Berta li havia dedicat uns moments abans s’havien esvaït, el seu cos rígid i l’expressió seriosa denotaven enuig. Un bri d’esperança va creuar la ment del Teo, no obstant això, hauria d’esperar una altra ocasió.