Pròxima estació: Els secrets de Barcelona
Eren dos quarts de vuit de la tarda i el vagó estava gairebé buit, aturat a l’estació de Sagrada Família. Només hi havia un noi enganxat al mòbil i una senyora gran que ens observava mentre xerràvem sense parar sobre el terrible examen d’història que havíem fet aquella tarda.
El Xavi, el meu amic de tota la vida, sempre tan graciós, va proposar que baixéssim i donéssim una volta pel barri. Però, abans que poguéssim fer-ho, el tren va començar a avançar. Tot i això, no va ser per gaire estona, ja que es va aturar entre Sagrada Família i Sant Pau, en un tram fosc on, curiosament, hi havia una estació abandonada.
Els cinc ens vam sobtar, les llums anaven i venien, i, de cop, les portes es van obrir. L’Arnau, el menys poruc i més curiós del grup, va proposar sortir a investigar el túnel. Al principi, va sonar interessant perquè imaginàvem que el metro trigaria a avançar. Aleshores, vam sortir del comboi i ens vam trobar en una andana on semblava que ningú havia posat el peu durant molt de temps.
De sobte, es van tancar les portes i el tren va marxar. Mentre caminàvem pels rails, les nostres passes ressonaven com si estiguéssim a l’interior d’una cova. La Marta i jo ens miràvem una mica inquietes. Caminàvem sense saber on ens portava el fosc i tètric camí que seguíem.
En Xavi, amb el seu riure, va trencar el moment de tensió. "Això és com una pel·li de terror, no?" va dir. Però ningú li va contestar. Tots estàvem massa concentrats a descobrir què hi havia allà.
L’Arnau, que liderava el grup, es va trobar de cara amb una porta i ens va mirar a tots bocabadat. L’Aroa, de manera impulsiva, va dir: "Obre-la!" I ell, sense cap mena de problema, va empènyer l’antiga i rovellada porta amb la mà.
Quan l’Arnau va obrir la porta, vam descobrir una escala que baixava fins a una sala amagada. La Marta va observar les parets cobertes d’escultures inacabades i mobles estranys. De sobte, va veure un llibre gran cobert de pols sobre una taula. A la portada posava "AG".
"Això sembla un diari de Gaudí!" va dir, mentre el Xavi, rient nerviós, comentava: "Potser aquí guardava els seus secrets."
Vaig obrir-lo amb cura. El diari estava ple de dibuixos fets a mà alçada. El Xavi va riure, dient que semblaven fets per ell quan tenia quatre anys. Però, quan vaig començar a observar-los detingudament, vaig adonar-me que eren esborranys dels projectes de Gaudí. Podia veure la Casa Batlló, la Casa Milà i les primeres idees d’un somni per construir: la Sagrada Família.
De sobte, va caure una clau d’or antiga que només podia obrir una petita porta a l’esquerra de la sala. Ens vam ajupir i vam sortir d’aquella habitació. El camí portava a una sala plena de vitralls de colors, on hi havia un orgue i unes columnes tan altes que semblaven arribar fins al cel. Era la basílica!
Ens miràvem entre nosaltres mentre caminàvem fins a l’exterior, concretament a la façana del Naixement.
Vam quedar-nos mirant-la en silenci, com si tot allò fos irreal. Finalment, l'Arnau va dir: "Això ha de quedar entre nosaltres."
L’Aroa, amb un somriure, va assentir. "Un secret... i que ningú mai el descobreixi."
Ens vam mirar tots, sabent que, d'alguna manera, aquell misteri quedaria per sempre entre nosaltres, pensant que potser havíem trobat alguna cosa molt més gran del que imaginàvem.