Mètode d’observació i mort
Tenia tres mesos quan vaig saber que els humans quan et tenen por, diuen que t’odien, i quan no saben que tenen por, encara t’odien més.
Ja no em deixo veure com feia abans. En aquells temps primeríssims jo estava molt establerta a la parada de metro Urgell, a la línia vermella, confiable i propera a tot, llarga com una nit d’hivern.
Vaig estar a punt de morir un catorze de gener. Aquell dia, contràriament als temps que corren, un senyor duia el diari al metro i vaig poder llegir la data exacta. El meu error va ser pujar a dins dels vagons amb tots ells. Normalment, em limitava a observar des de l’andana, sense apropar-me massa a les vies, fosques, brutes i lleugerament familiars per a mi. Tots nosaltres, els que eren com jo, teníem tendència a col·leccionar amagatalls. Els meus preferits eren les ombres dels bancs, des d’on jo observava a les persones que conformaven el metro a l’hora punta matinal, amb lleganyes oblidades i espatlles tristes. Alguns pujaven amb gal·les i uniformes, repentinats, mentre que d’altres encara carregaven el llit a sobre.
Me’n recordo d’aquells dos germans, que xiuxiuejaven les penúries de la petita. Una conversa secreta en què la vulnerabilitat de la petita incomodava i entristia a l'impotent germà gran. També hi havia aquella dona, sempre cansada, que portava els fills a l’escola, fent el que podia per distreure’ls, atrapada en una xerinola imposada que ja formava part d’ella. No se li permetia callar, estar distreta, no escoltar. A les set en punt sempre pujava un home callat i gros, amb el seu uniforme blau. No vaig saber mai on anava a treballar, si és que anava a treballar, però no s’assemblava massa als altres, ni per fora ni en la mirada, que arrossegava tristesa, però contenia una dolçor inevitable. No se n’adonava, però compassava el seu ritme a qui tenia al costat, fent-se imperceptible en un mar de persones anònimes. M’agradava molt mirar-lo, però un dia el vaig perdre de vista i ja mai més va tornar.
En general, vaig fer d’aquell període curt de la meva vida, un oasi d’observació silenciosa. Amagada en aquells bancs, podia veure-ho tot. Percebia les angoixes, les seves pors, així com els somnis i les il·lusions.
Els vaig mirar i mirar tant, que un dia vaig voler acompanyar-los, pujar amb ells en aquells trens soterranis. Vaig pecar en creure que no em veurien.
“No són com jo”, vaig pensar il·lusa, “ells no saben mirar”.
Per ells el metro era simplement un instrument, una via. Era allò que els conduïa a la seva vida, un medi per on arribar als seus. Per mi ho era tot. No els puc culpar, ara ho entenc, les nostres vides no són comparables. Aquell dia una dona em va veure i va cridar tan fort que em vaig pensar que m’explotarien les ales. Allò va desencadenar el caos, i ja us podeu imaginar quin va ser el final. Qui s’hauria imaginat, que jo, tan petita i insignificant, podia alterar tant aquells gegants que observava.
Potser allà dalt, on els trens veuen el sol, hi ha cosins meus que els acompanyen. Fins i tot potser n'hi ha algun que ho fa sense por. Potser els humans dels trens són més respectuosos, tenen menys por, són menys humans.
Diuen que hi ha un lloc que es diu Renfe. Qui sap, potser algun dia provaré sort.