Per què les presses?
Corre, corre, corre. Colometa, corre! Això és un no parar. L’he d’agafar, l’he d’agafar, l’he d’agafar! No puc perdre el següent metro. És de vital importància. Ajudeu-me cames, no em falleu, si us plau. I corro, corro, corro. Estic a punt d’arribar… “Pip-pip-pip-pip”. Oh…, no… quan estava a punt d’arribar s’han tancat les portes i ha marxat. Em desplomo, caic al terra, em poso a plorar. Sento angoixa, frustració. No puc, no puc més… Sento una gran pressió al pit. Em fa molt mal la boca de l'estómac. Em poso de genolls, i em comencen els ofecs.
I allà estic… sola enmig de la tracalada. Sentint que el cos em pesa. Sentint que la ment em tortura. Sentint que la meva vida m’oprimeix. Sentint que el meu món em fa córrer i córrer i córrer i córrer. I no puc. No puc més. El meu cos cedeix i m’estenc al terra. Els meus ulls plouen. El meu cos és una gran tempesta. No puc…
-Noia, estàs bé?
/Sento una veu emboirada…/
-Noia, et puc ajudar?
/Intento parlar, però no em surt la veu. No puc, no puc. El meu cos no em deixa parlar./
-Aixeca’t. Jo t’ajudaré.
/No puc, no puc aixecar-me/
/De sobte, sento una càlida mà sobre la meva./
/Passats uns segons, o uns minuts…. - Certament, no sé quant ha passat perquè he perdut la noció del temps - començo a sentir una escalfor, començo a sentir calma, tranquil·litat, certa pau…/
-Aixeca’t, jo estic aquí.
Enmig del tropell de gent està Ell. Enmig de totes les formigues que van cap al seu rumb sense parar està Ell. Enmig de la foscor ell és llum. Enmig de la fredor ell és calidesa. Enmig de la tormenta ell és el sol, el meu sol.
I m’assenta. M’asseca les llàgrimes no sé si amb la mà, amb un mocador o amb què. El miro, i la seva càlida mirada m’envaeix, m’acotxa i m’abraça.
-Què t’ha passat? Vols parlar?
I li parlo de les presses, del treball, de la família, del meu nòvio. Que no arribo, no arribo, no arribo. NO-AR-RI-BO.
Ell m’escolta. Quan ja no sabia ni el que era l’escolta activa. Ell em mira. Quan ja no s’havia el que era ser escoltada amb la mirada.
Aleshores em somriu i diu: Per què les presses? Per què les carreres? Per què l’angoixa? Corres sense rumb. Corres sense adonar-te que passats dos minuts vindrà un altre metro. Corres sense adonar-te que no vius. Estima’t.
S’aixeca. Tot tranquil. Tot ell és calma. Em somriu. I s’acomiada de mi amb la mà. Marxa, calmat, tranquil, serè.
Com una persona et pot transmetre tant? Com un desconegut et pot omplir d’aquesta manera?
M’aixeco. Serena. Adonant-me que de metros en passen cada dos o tres minuts. Però pensant que de vida…, de vida només se’n viu una. I no vull positivisme tòxics, ni cures màgiques ni supersticions. Però sí una mirada de llum, d’estima - a una mateixa, a les altres persones i a tot allò que m’envolta -, una mirada d’amor, d’alegria, de canvi, de fortalesa.
Adéu presses. Adéu angoixes. Fins mai malestar.
Colometa.