Cent anys d’imaginadors d’històries de metro
Les finestres del metro sempre han estat el meu aixopluc, ja que a través d’elles puc veure a tota la gent que va al metro i les seves històries. No he de parlar amb ningú, no necessito saber si són veritat; amb la força de l'observació i la meva imaginació jugo a filar històries fantàstiques fins que tot al meu voltant pren sentit.
Cada vegada que el metro marxa, torno a caure en el fet que estic a una andana de la meva ciutat, Barcelona, i encara no he arribat a l’institut. Veig novament la meva cara reflectida a les rajoles de la paret del davant de l’andana i un cop més no em reconec. Intento mirar a qualsevol altre lloc fins que els meus ulls troben un cartell on aturar-se i l’estudio.
“Cent anys de metro. Cent anys d’històries” Només aquest petit eslògan aconsegueix treure’m una rialla del fons del pit i les meves pors s’esvaeixen. Algú ha pensat el mateix que jo, hi ha més imaginadors d’històries de metro. Em giro per mirar a banda i banda de l’andana per buscar a algú amb la mirada perduda com jo mentre imagina. Al principi no veig a ningú. Miro de nou, parant més atenció en els detalls, i al final trobo uns altres ulls que observen encuriosits.
Els nostres ulls es troben per casualitat i la sang se’m glaça a les venes. Ha tornat a aparèixer la por. Quan comença a caminar cap a mi, l'instint em diu que fugi corrents, però el meu cap somiador em reclama més històries, la seva història. Tímidament, però amb amabilitat i curiositat, ens saludem, deixem a banda les nostres pors i comencem a parlar. Tots dos estem sols i tenim por. A poc a poc anem guanyant confiança i ens atrevim a explicar-nos parts de les nostres històries: jo vaig a l’institut i, com cada dia, espero aterrida el moment d’arribar, i ell no ha agafat mai el metro i no sap exactament on ha d’anar. Resulta que tots dos anem al mateix lloc i acabem pujant al metro tots dos junts, fent-nos costat i xerrant com si ens coneguéssim de tota la vida.
Passada una estona, l’home em pregunta per què deixava vagar la mirada a l’andana i havia perdut el metro anterior; jo li responc que imaginava, i li acabo explicant totes les històries que he vist aquest matí. Ell, sense pensar-s’ho dos cops em diu que a ell també li agrada imaginar les històries de la gent i, tot d’una ja no em sento tan sola. No soc l'única imaginadora d’històries de metro. En arribar ens acomiadem, però ara sabem que mai més haurem de patir la por d’estar sols a l’andana.
No el vaig tornar a veure mai més, però ara a les finestres del metro, a més de les històries que imagino, també em veig a mi mateixa: una noia amb pors, amb valentia, amb ganes d’aprendre, amb creativitat… Em veig per sobre de les opinions dels altres, del meu diagnòstic, de les mirades; però accepto que hi són, que també formen part de mi. Sé que no estic sola i sé que moltes persones que hi ha a l’andana també imaginen històries de metro. A les finestres del metro veig i imagino la meva pròpia història.