Pròxima parada...
Era un dimarts de gener. Fred. Gèlid.
Baixant les escales del metro de l’estació de Collblanc, tot prenia un aire diferent. Sentia les mirades de la gent sobre meu, penetrants.
Com sempre, en arribar davant la via, vaig aixecar el cap per mirar el temps d'espera. Set minuts.
Collblanc, la meva parada de cada matí. El meu trajecte habitual cap a l’Hospital Clínic, que em deixava a pocs minuts de la feina. La senyora que tenia al costat em va mirar, i em va semblar veure els seus llavis moure’s en un murmuri inaudible. Em vaig treure un dels AirPods i la vaig mirar fixament. M’ho havia imaginat, clarament. Ni tan sols em mirava.
Aquell matí, la decisió que em donava voltes dins el cap era el meu únic centre d’atenció.
Estava esperant que algú em donés una resposta?
Vaig observar les persones que esperaven al meu voltant i vaig deixar que la meva ment volés lliurement, imaginant quines històries amagaven. M’encantava fer això quan em trobava envoltada de gent: donar forma a les seves vides i endinsar-me en els secrets que no explicaven.
Es preguntarien ells què em passava pel cap?
Vaig aixecar la vista per mirar la pantalla. Cinc minuts.
Tinc un bon amic que sempre em recorda que, quan ha de prendre decisions rellevants, li agrada pensar que no som tan importants. I té raó. Al final, cap de nosaltres ho som realment. Tot continua, amb nosaltres o sense nosaltres. Els trens, els metros, seguiran passant, igual que tot a la vida.
Pujar al tren o deixar-lo passar? Sovint penso que les persones deixem passar més trens dels que agafem. I no ens jutjo per això, perquè sé que hi ha decisions que són molt difícils de prendre.
I per a mi, aquella era una d’elles. Tres minuts.
Després de tanta reflexió, vaig notar que el meu cor bategava més ràpidament. Havia arribat el moment de prendre una decisió. Una gran oportunitat professional em cridava des de l’altra banda del món, però al mateix temps em feia sentir com si estigués a punt de deixar enrere tot el que havia conegut fins ara. Una feina a Tòquio, la promoció que havia estat esperant durant vuit anys, en un lloc que sempre havia somiat visitar. Però ara, pensant en una possible mudança permanent, la idea em generava una barreja de fascinació i terror.
Em vaig sentir atrapada entre dos mons. Un representava la seguretat de la meva zona de confort, l'altre em cridava amb la promesa del repte i l’emoció de l’aventura. Però, més que la feina en si mateixa, el que realment m'aturava era la por a la incertesa. La por de no ser prou valenta per deixar-ho tot enrere, de perdre'm en el desconegut. La por de seguir un somni que, tot i tan desitjat, era una incògnita.
La il·lusió era evident, però també ho eren els dubtes. I si no era el que esperava? I si no podia adaptar-me a un nou món tan diferent del meu?
Un minut.
Havia arribat el moment.
Vaig veure les llums del metro a l'horitzó, cada cop més a prop.
Em vaig quedar mirant com s’obrien les portes. De sobte, una onada de gent va començar a entrar al tren, sense aturar-se ni pensar-hi gaire, com una corrent que els arrossegava, impassible i imparable.
En aquell instant, vaig entendre que la decisió més gran no girava al voltant d’un tren, sinó al voltant del camí que volia seguir a la meva vida.
Vaig respirar profundament i em vaig recordar que les grans decisions es prenen amb petits passos.
Cada cosa al seu temps.
I, en aquell moment, vaig pujar al tren.
El meu primer pas estava fet.