Foc al Metro
Vaig cap al Metro. Content. Barcelona 24h. Perdoneu… surto del Teatre Gaudí i tinc el cap en un núvol. Barcelona 24h és el nom de l’obra que tot just acabo de veure. I m’ha remogut per dins. Entranyable, fa riure i t’emociona. Els quatre joves protagonistes estan fantàstics i em fan pensar en la meua vida. Ja m’agrada que el teatre em faci reflexionar. Jo ja no soc tan jove però em sento identificat especialment amb el personatge de l’Àlex. Fixeu-vos; Àlex; com jo! Casualitats del destí? M’ha fet gràcia això.
Segueixo divagant pel carrer i de seguida estaré amb vosaltres. L’Àlex es vol enamorar, estimar i ser estimat. Vol buscar l’amor de veritat. I jo també vull conèixer una noia, però no qualsevol noia, una noia especial.
Ja he arribat. Agafo el Metro de l’L5 a Sagrada Família. Valido el títol, pujo al comboi i em reuneixo amb vosaltres estimats passatgers. No ens coneixem personalment, però compartim un bonic sentiment de pertinença. Quantes estones he compartit amb vosaltres al llarg de tants i tants viatges tots aquests anys.
Penso en l’Àlex. Voldria viure una història com la de les pel·lis del Hugh Grant. Com diu ell, què passaria si un cop a la vida pogués ser tot com la ficció? Tant de bo!
Arribo a Sagrera i faig transbord a l’L1. Aixeco el cap i... pam! És ella, és la disset. Perdoneu altre cop, estic nerviós, el cor batega com no ho feia, des d’ara sí, fa disset anys. Per la cara que poso, pensareu que m’agafarà un cobriment de cor. És la Beth. Beth?! Siiií, la Beth! Està igual. Sí, ho sé, no sabeu qui és, encara que moltes vegades haureu estat afortunats de compartir viatge suburbà amb ella. Vam viure un estiu plegats al Parc de Bombers. Entre incendis de vegetació, mànegues i dinars de carmanyola vaig poder conèixer una noia espectacular i gaudir del seu bon humor, les seves bromes, la seva empenta, d’estar al seu costat sense dir-nos res (Ja sabeu la dita: “No hi ha res més bonic que la conversa entre dos enamorats que estan en silenci”), i el seu somriure, siiií! Un somriure seu et feia abstreure’t de tot. Aquell estiu ella va entrar al meu cor sense demanar-me permís. El dia del sopar de final de “Campanya forestal” amb la resta de companys no vaig saber dir-li el que sentia per ella. Maleïda timidesa!
M’ha reconegut. En sou testimonis. Ella baixa en un parell de parades. Jo, en quatre més. No tinc gaire temps. Estic embadalit pel seu somriure. Vosaltres també, no dissimuleu. M’explica que finalment va entrar al Cos de Bombers de la “Gene”. No vaig dubtar mai que ho aconseguiria. Se’n recorda d’aquell estiu. Tot just abans de baixar em comenta que es passarà un dia per les pistes d’atletisme on jo entreno. Ella va ser tota una campiona de mig fons. I tantes i tantes coses més. Podria explicar-vos-en moltes més d’ella, però imagino que ja teniu ganes d’arribar a casa vostra.
A partir de demà no em puc perdre ni un sol dia d’entrenament per quan vingui la Beth a les pistes. Em fa molta il·lusió. Vindrà, n’estic convençut!
El Metro ha esdevingut un gran plató de cinema i vosaltres uns secundaris de luxe d’aquesta bonica història. Sí, sona molt pel·liculer, però la realitat superarà la ficció, segur!
Ella ara es dedica a apagar focs, però m’ha encès un foc al cor que només la humitat dels seus llavis fonent-se amb els meus podrà extingir-lo. Ui! Ja m’ha sortit l’intent de poeta que porto dins.
Se’m nota oi? Doncs sí, usuàries i usuaris del Metro de Barcelona, m’he enamorat d’aquesta dona. Ens veiem en el proper trajecte.