El vagó de la meva vida
19, 18, 17, 16, ENTRA. Veig arribar el metro de la línia 1, la línia que he agafat cada dia durant molts anys. Entro al vagó que tinc al davant i, com que hi ha moltes parades fins al meu destí, decideixo seure. Normalment sempre vaig a la meva, però avui decideixo observar. En primer lloc, veig una noia asseguda llegint amb una cara de concentració evident. Quan se n’adona que la miro, aparto la mirada i veig una nena, deu tenir uns 8 anys i va xerrant de manera molt animada amb la que sembla ser la seva àvia. És aleshores quan veig un grup de joves que parlen i riuen sense parar. Dues parades més tard puja una noia en edat d’anar a l’institut. Sembla preocupada, els dits repicant en els papers que té a les mans i que semblen apunts. Suposo que estarà estudiant per un examen que l’angoixa. La noia baixa a la següent parada i dues parades més tard puja una família de quatre. Un nen molt petit, una nena més gran i els que semblen ser el pare i la mare de la canalla. Parlen i semblen contents, vesteixen roba maca, com si anessin a un restaurant. El nen petit no deixa de preguntar quantes parades queden cada cop que el metro s’atura. La nena, en canvi, li diu que pari, que és molt pesat. S’enfaden però, abans de baixar unes quantes parades més endavant, ja ho han solucionat. Quan ja començo a avorrir-me, puja una parella. Es miren amb un amor d’aquell del principi, de la primera fase d’una relació amorosa mentre parlen i s’agafen la mà. Quin goig, veure una parella tant maca. Al costat, però, veig un matrimoni que sembla enfadat i no es miren l’un a l’altra, espero que solucionin el que sigui que els passa. Les dues parelles baixen del metro unes parades abans d’arribar al final del trajecte. Però és aleshores quan veig un grup de gent gran, deuen tenir uns setanta anys i xerren despreocupadament però tenen una mirada que indica que han viscut coses dures. Tot i així, es nota que s’estimen i que han triat gaudir de la companyia mútua i oblidar els seus problemes durant una estona. Van mudats, potser van al teatre. Finalment, el metro arriba al final del trajecte i baixo a l’andana. De cop i volta me n’adono que ningú més baixa del metro i em sembla estrany. Després de tants anys fent el mateix trajecte, des de Bellvitge fins a Fondo, mai havia arribat sola a l’última parada.
És aleshores quan desperto.
Obro els ulls i tot el que veig és foscor. Aleshores, veig un petit interruptor i el premo. Una petita llum s’encén a la tauleta de nit de fusta que tinc a la dreta i faig un cop d’ull a l’habitació en la que em trobo. Soc a la casa on he viscut els últims 50 anys de la meva vida, on he compartit la vida amb el meu marit i on els meus dos fills han crescut. On ara visc sola amb 85 anys. De cop, recordo el somni que acabo de tenir, la gent que he vist passar pel vagó en el que he estat tantes vegades. És aleshores quan me n’adono que totes les persones que he vist al somni eren jo en diferents punts de la meva vida. Una vida en la que he gaudit, plorat, m’he enfadat, he cridat, he sentit angoixa i avorriment. Una vida plena i feliç que sento que s’acaba de manera veloç. Però no tinc por, ja no. Ara soc conscient del que he viscut, de la família que he format, de les amistats de les que he gaudit. I no me’n penedeixo de res, perquè ara se que he sigut molt feliç i que tota les versions de mi mateixa que he vist dins d’aquell vagó que m’és tan familiar representen la vida que he viscut i que no canviaria per res.