TMC
El dia comença a moure’s a Barcelona! Somnis que queden enrere, il·lusions compartides. Moviments lents, silencis que s’apaivaguen i ànims de continuar endavant.
Quan jo tenia deu anys amb la mare anàvem sempre en metro. M’explicava que quan ella era petita van patir una pandèmia, la covid, quin nom més curiós! Durant més d’un any el metro es va quedar desèrtic, la gent desconfiava del seu entorn i en sortir d’aquell brot com si fos un malson, tothom va anar canviant els seus hàbits. La crisi econòmica feia estralls, els lloguers dels pisos es van desorbitar, l’atur no parava de créixer. Molta gent es va veure abocada a fer vida pels carrers, dormien a les andanes del metro; però quan tancaven portes els engegaven a dida. Amb ulls de nena, tot causa més impressió.
S’obren les reixes de la ciutat del subsol! A les cinc del matí, el vigilant nocturn dels somnis anirà obrint les portes. Badallades sense dissimular i vides que tornen a la rutinària realitat.
Em vaig treure la carrera d’arquitectura l’any 2070, tenia molts projectes en ment per resoldre el problema de l’habitatge a la ciutat. En un diari vaig llegir una publicació de l’Ajuntament de Barcelona: es convoca concurs per projectar habitatge barat per persones sense sostre. Aquella situació que de petita sempre em col·lapsava es podria resoldre amb una de les meves idees; la construcció d’habitatge micro al subsol de la ciutat. Em presento a concurs i per sorpresa meva; el vaig guanyar!
El vigilant va oferint les fitxes per usar els serveis bàsics. Les persones que marxen a primera hora, els de planta baixa. Seran els primers a deixar l’habitació.
En l’edició de la revista Arquitectura i Disseny de l’any 2077 es donava a conèixer la meva proposta:
L’arquitecta barcelonina Sílvia Coll, dissenya el primer hotel càpsula al metro de la ciutat!
Pel mòdic preu d’un euro pots adquirir un lloc on dormir i espais comuns amb serveis bàsics.
Es tracta de petites cambres de mida reduïda on només té cabuda el matalàs i una petita estanteria per posar la roba i els útils més necessaris. Vindria a ser com una caixa de fibra de vidre col·locada en diverses altures, una al costat de l’altre. L’avantatge és el mòdic preu d’un euro per nit, amb sales de bany compartides. Només es poden usar a la nit, on diverses persones són les encarregades del control de l’ocupació i garantir el servei eficient.
Vides que cobren vida després d’un bon descans. La càpsula es va despertant, els dorments aprofiten cinc minuts més. Somniades compartides i realitat, sempre realitat.
En l’actualitat, tinc noranta-dos anys, he rebut molts premis per la meva arquitectura de sostenibilitat. El Transport Metropolità de Barcelona s’ha transformat en Transport Metro de Catalunya, s’ha teixit una xarxa entre pobles. S’ha convertit en el transport sense conductor més concorregut i més segur, és ultralleuger de vies ràpides. L’energia que usa és solar d’autoconsum i de recàrrega pel manteniment dels llums dels hotels càpsula, els quals s’han anat construint un per parada. La meva felicitat ha estat ajudar a refer els somnis de moltes persones necessitades. Tot aquest nou sistema ha estat reconegut perquè els centenars de persones sense sostre gaudeixin de llocs on fer estada i d’un bon descans.
Obren les reixes! La ciutat s’obre al món, surt el sol. Un sol radiant d’esperança.