Línia Infinita
L’Anna va baixar les escales de l’estació de Fontana amb els auriculars ben posats i la música sonant prou alta per aïllar-la de la remor constant del metro. Matins com aquell en portava milers, en què el trajecte era només un lapse borrós entre casa seva i la feina. Però aquell dia, alguna cosa la va fer parar.
Les parets de l’andana estaven decorades amb fotografies antigues: instantànies granuloses de la inauguració de la línia, feia cent anys. Rostres seriosos de gent que probablement mai hauria imaginat com canviaria tot. Li va semblar curiós que aquella decoració no li hagués cridat mai l’atenció abans.
El tren va arribar amb l’habitual tremolor metàl·lica. Es va obrir pas entre els cossos amb destresa per aconseguir un racó a prop de la porta, mentre l’altaveu anunciava la pròxima parada.
—Propera estació: Diagonal.
Les llums van parpellejar, cosa que no hauria estat estranya si no hagués durat massa. Un segon, dos, tres. Quan es van estabilitzar, la il·luminació del túnel havia canviat. Ara, a través del vidre, es veien fragments d’una ciutat que no podia ser la seva.
El túnel s’havia convertit en un passadís ample amb grans finestres que donaven a una Barcelona de principis de segle XX. Carruatges que grinyolaven sobre l’empedrat, gent amb vestits formals passejant tranquil·lament per la Rambla, envoltats d’edificis modernistes que semblaven recent estrenats.
Els passatgers es miraven entre ells, sense dir res, com si tots pensessin que era un espectacle organitzat per TMB. Però l’Anna ho sabia. Aquell no era un decorat ni una pantalla gegant. Ho sentia a la pell, com una picor insistent.
A Passeig de Gràcia, l’estació s’havia convertit en un vestíbul elegant, amb làmpades d’estil art déco i vitralls acolorits. Un home gran, amb una barba que semblava de marbre vell, li va somriure des del seient del davant amb una serenitat que li va posar la pell de gallina.
Quan el tren va continuar, les imatges es van anar transformant. Els anys trenta, amb les seves proclames revolucionàries ressonant pels carrers. Els anys foscos de la postguerra, els somriures dissimulats sota la vigilància d’un règim opressor. La Barcelona dels Jocs Olímpics, plena d’esperança i canvi.
—Propera estació: Sagrada Família.
L’Anna va baixar encara amb el cor accelerat. La gent caminava amb la mateixa pressa de sempre. Les parets de l’andana ja no lluïen aquell reflex impossible, però hi havia alguna cosa en l’aire, com un murmuri que no es podia identificar.
Aquella nit, va intentar buscar informació per internet. Ningú no deia res, només comentaris aïllats d’algú que també creia haver vist alguna cosa estranya. Però tot es perdia entre bromes i respostes escèptiques.
El dia següent va tornar al metro, buscant aquella estranya línia infinita que li havia mostrat el passat. Però el trajecte era normal, els túnels eren foscos i la gent només mirava el mòbil.
Però l’Anna sabia que alguna cosa havia canviat. I cada cop que entrava al metro, tancava els ulls esperant que, potser, aquell món ocult li tornés a aparèixer.