L'Anna i el Manel
Avui l'Anna, estudiant d'infermeria, comença les pràctiques a l'Hospital de Sant Pau. Amb els nervis, aquesta nit no ha pogut dormir. No li agrada arribar tard, i menys el primer dia. Des de casa seva, s'afanya per arribar a Sants.
El Manel, en canvi, surt amb massa temps de casa. Camina fins a la parada de Rocafort. No agafa el metro a Plaça Espanya perquè el doctor li ha dit que ha de caminar. A ell no li agrada caminar, però tampoc li agradava vendre assegurances, sort que es va jubilar ja fa uns quants anys.
Segueix per la Gran Via, s'atura en un quiosc a comprar el diari. De regal, uns cromos de la lliga de futbol, que llença a la primera paperera. Continua caminant per la Gran Via.
L'Anna ja ha arribat a Sants. Corre esquivant grupets d’escoles que surten d’excursió a visitar algun museu marítim de la perifèria de la ciutat. Pot sentir l’olor dels llibrets de llom amb formatge que porten alguns dins la carmanyola. Valida la targeta i baixa a l'andana.
Quan arriba a Rocafort, baixa amb paciència les escales i valida el bitllet. Coneix bé el metro. Quan el tren arriba, entra i busca un seient lliure. Taral·leja el nom de les estacions per on passa, i les correspondències, al ritme de la veu.
No nota el rellotge al seu canell esquerre, però no s'ha adonat que tampoc el porta a la dreta. A Diagonal, l’Anna baixa del comboi per deixar sortir un cotxet empès per un pare molt adormit que, arrepenjada a l’altre braç, hi du criatura amb una motxilla d’una sèrie de dibuixos. Reflexiona sobre que ràpid passa la vida, no se n’ha quasi adonat.
Just alhora, entren a l’estació de Catalunya, el metro del Manel i un tren de Rodalies. Quan passa això, sap que està arribant massa d’hora. Així i tot, no pot evitar contemplar aquesta situació tan curiosa. És un petit paral·lelisme que, a ell, sempre li ha fet gràcia. Fa uns anys s’hauria atrevit a formular alguna teoria filosòfica mediocre sobre vides paral·leles al metro de Barcelona, però francament, ara ho troba una ximpleria.
En aquests segons de reflexió, l’Anna s’ha quedat embadalida i no ha sentit l’avís del tancament de portes. Veu com, a poc a poc, els combois avancen davant seu. Tal com augmenta la velocitat del tren, també augmenten les seves pulsacions. Es mira la mà dreta, on tampoc hi té el rellotge. Mira el panell: 2:02 minuts.
Sona l’avís. Les portes es tanquen a la parada de Catalunya. El Manel mira les cares de la gent sense parar cap mena d’atenció a les seves expressions. Són persones insignificants. Il·lusions d’un inici emocionant que es creuen amb el desànim d’una tranquil·litat esgotadora.
El metro s’atura davant d’ella. Cada porta li queda a la mateixa distància. No es pot aguantar i fa un sospir de frustració. L’Anna mira dins el vagó. Un nen petit li somriu des de dins. No sap ben bé com, però ja és dins. Intenta buscar amb la mirada un altre cop aquell nen que li ha donat la força. No el veu, ni el veurà més. Aquesta serà la monotonia trepidant que viurà els pròxims mesos.
El Manel arriba a Glòries. L’Anna a Sant Pau Dos de Maig. Paradoxalment, un arriba massa d’hora i l’altra massa tard. Surten per la sortida Dos de Maig. A molts carrers de distància. Sospiren en sentits oposats.
A partir d’ara, el que els passi a l’Anna i al Manel, ja no és interessant. Han sortit del metro. Cada dia, durant ja més de cent anys, hi ha més de mil i una Annes i mil i un Manels a cada metro, a cada comboi, a cada parada. On vagin, el que pensin, d’on vinguin, és indiferent.