Tapa-taps
Tap per aquí, tap per allà. Arreu on diposito la mirada hi veig taps. Alguns petits, d'altres allargats o n'hi ha que fins i tot cobreixen la gesta. La gent li'n diu auriculars sense fils, jo li'n dic maldecaps.
De vegades imagino que un dia tots aquests taps exploten. Com es quedaria la població sabent que els dispositius en els quals confien diàriament poden arribar a explotar? Ben segur que no voldrien mai més taps.
No entenc com poden anul·lar un dels seus sentits vitals per bombardejar-se el timpà amb sorolls a alt volum. I després ens queixem que quan som grans no hi sentim. Haurien d'inventar uns tapa-taps. Per desfer l'efecte dels taps i poder sentir altra vegada els sons de la vida.
La gent ha deixat de parlar, com n'era de maco conèixer una persona al metro, tenir un company fidel de viatge cada matí esperant a sentir les últimes noves. Que si ara he tingut un desamor i em fa falta una abraçada o que he de fer un examen i em fa falta que em preguntis per repassar... Així era la vida abans de la revolució auditiva. Tanmateix, hi ha sons que per molts taps que portis continuaràs sentit, que no canviaran mai i sempre odiaré: el xiulet de tancament de portes quan vas a tota velocitat deixant l'alè per no perdre el metro.