Fi del trajecte
El nostre amor era perfecte. De pel·lícula, com les que tant ens agradaven. Èrem la típica parella que feia enveja i una mica de ràbia, per què no. Xerràvem constantment, de mil temes, trepitjan-nos i demanant-nos torn de paraula amb ànsia d'explicar i d'escoltar; ens buscàvem als amagatalls per robar-nos un petó i ens en feiem davant la gent, sense vergonya, mostrant com ens amàvem, com mai ho havíem fet; rèiem junts d'allò que ningú entenia (era el nostre humor, només nostre); escoltàvem cançons junts i ens en descobrien cada dia de noves, perquè aprendre junts és meravellós; miravem pel·lis junts o separats i les comentàvem hores i hores; preparàvem viatges al detall, com ens agrada a tots dos (planejats meticulosament i gairebé malaltís, en un excel per colors... de bojos! però els dos ho érem); viatges que serien per demà, o per a l'estiu o per d'aquí molts anys, perquè sabíem que, d'aquí molts anys, seríem una parella de vellets meravellosa que encara s'amava; parlàvem de temes que mai no havíem parlat amb ningú, perquè mai no havíem trobat aquest "altre" tan especial, tan perfecte, mai no havíem viscut ni imaginat un "nosaltres" tan ideal.
La felicitat suprema, l'èxtasi que semblava infinit, la perfecció que mai no havia somiat... va començar a desfer-se, com aquella rosa del conte que anava perdent els pètals a poc a poc, esperant només el miracle que fes que tornés a reviure. I cada pètal caigut era un senyal de perill cada cop més gros, cada cop més imminent.
Vaig camí a casa, al metro de sempre, a la línia blava que uneix la meva feina amb casa seva, casa nostra, desitjant veure'ns i compartir el dia, mentre penso en els pètals i ploro, cada cop més desconsoladament.
Congrés, Sagrera...
Els petits detalls i els no tan petits em venen al cap i em costa veure'ls i donar-los importància. No són més que petites coses... no són més que mals moments... detalls en un mar de tresors que encara tenim i tindrem per sempre.
És cert que ja no em prepara el cafè quan arribo a casa, com abans, quan m'esperava per fer-lo junts. Com m'encantava! Un pètal al terra.
Ja no recorda que avui era un dia important a la meva feina i em desitja pel matí que tot surti bé. Una altre pètal.
Ja no comparteix aquell bombó de xocolata blanca, que ens encanta a tots dos i que mai no menjava sense recordar-se de mí. Ja en van tres...
Penso també quants dies van que ploro i no em pregunta què em passa. Les llàgrimes cauen i els pètals segueixen dipositant-se a terra.
Diagonal, Hospital Clínic...
Ja no m'ha dit al migdia "has dinat? Ha anat bé el matí? Que tinguis molt bona tarda, amor". Quants pètals queden per caure?
Ja no m'envia aquells emojis que eren només nostres i només nosaltres enteníem... Un pètal més. Potser li envia ja a una altra persona? No!!! Més pètals!! Més llàgrimes!
Entença, Sants estació...
On vas? Saps que estàs anant a contrarellotge i que, quan hi arribis, ja serà tard, oi? Però tu vols continuar anant-hi. No pots deixar caure l'últim pètal. No el pots deixar marxar. Ell és TOT. Era? No! No ho puc asumir...
Arribaré a casa, li diré quant l'estimo, li recordaré com ens imaginem de vells i com estic desitjant compartir el següent viatge, el següent concert, la següent conversa... Li diré tot això, ens abracarem emocionats i farem l'amor, com sempre, mirant-nos als ulls i dient-nos "te amo" amb la veu i amb el cor.
Badal, Collblanc...
Arribo a casa. "Amooooor!!!!!"
No m'ha preparat el cafè, no ha pensat en compartir-lo tampoc avui.