El color i el vagó
- «Mama, vull aquest color.»
- «Si, ara te’l dono, però primer puja al vagó.»
En Jordi contemplava l’escena, encara mig endormiscat. Havia agafat el metro uns minuts abans, i havia trobat una cadira on seure. En veure que entrava la família amb el cotxet, es va aixecar per a donar-los preferència.
I mentre el senyal acústic avisava del tancament de les portes, ell ja vagarejava pel seus pensaments.
Un color. Això és el que li calia per a la classe.
Avui havia de preparar un taller per als seus alumnes universitaris, i encara lligava fils sobre la dinàmica que seguiria, quan les paraules d’aquella xiqueta, el varen fer trobar la peça.
El color del moviment, tindria un matís diferent per a cada oient?
Com seria descriure el present, a través de l'infinit paleta cromàtica?
Podria el seu alumnat, arribar a desfer l'entrellat?
Tot rumiant, va quedat una estona més davant aquella imatge astorat.
La mare, la filla. La llibreta oberta, i un món de colors allà dintre.
Com si es tractés d’un trencaclosques gegant.
Pensaments teixits i entreteixits.
I el color?
Si, aquell color que donava els anys viscuts a la humanitat... En Jordi va somriure pensant en aquells doctors que temps era temps, desaconsellaven l’ús del tramvia, ja que no podia ser sa, anar fent tanta via! Prescrivien un perill per a la salut, viatjar a tanta velocitat. Ves qui ho diria! Si veiéssim els mitjans d’avui en dia...
Es curiós com el moviment resulta ser part intrínseca de l’univers humà.
El temps camina i no es detura, però...
- «Mama, com es pinta el moviment? Aquest vagó s’està movent, oi? Com el puc pintar? M’ajudes?»
Interessant... semblava que en Jordi tenia davant tot allò que estava buscant.
Aixecant la vista però, va llegir tard el nom. Era la seva parada, i la porta ja era tancada.
En moments com aquest, recordava al seu pare.
Passés el que passés, la resposta del seu pare era un somriure.
Havia mort quan ell tenia deu anys. Però encara recordava algunes coses, de les que abans d’anar a dormir, li explicava. Quan era petit, desitjava amb força que arribés aquell moment del dia. Ja estirat al llit, el seu pare s’apropava. Aleshores en Jordi li demanava que li expliquès anècdotes de quan havia treballat de maquinista. I de com era de diferent, portar els vagons, «o cotxes» com deia el seu pare, per l’aire lliure travessant camps, muntanyes i ciutats, a portar-los per sota terrat amagats.
Al Jordi li encantava escoltar aquella història: la del maquinista avançant per la via, mirant l’horitzó, que com tot, sempre es mou i canvia. En Pere, el seu pare, una de les coses que li havia dit a en Jordi abans de morir, era que seguís «la seva pròpia via».
Que no hi feia res, si volia conduir trens, pilotar avions, donar classes, vendre peix, o ser el president de les nacions. Que al cap i a la fi, el que realment el faria feliç, seria seguir la «seva pròpia via». I que aquesta, només ell mateix la sabria.
Quan era petit, en Jordi trobava aquest pensament un enigma. I no en trobava la resposta. Havia estat tot just feia cinc anys, en un dia com avui, que contemplant l’oceà i el seu color blau marí, una espurna s’havia encès. Volia seguir a la universitat. I volia ensenyar. Volia compartir amb d’altres, tot allò que ell havia trobat fascinant.
A la següent estació, en Jordi va baixar. Va respirar. I amb un somriure com els deu seu pare, es va recordar a si mateix, que podria trobar-se amb molts entrebancs, però que ell, avui, tenia clar quina era la «seva pròpia via».