Por
Segueixo les instruccions que m’ha enviat en Pol. Tot és prou críptic, però, sens dubte, visquem en temps críptics.
Mai he estat a aquesta estació, i tot i que el Pol me l’ha descrit (fent-me saber també de les raons precises per les quals ha triat aquesta estació en particular), em sobta la seva buidesa.
No hi ha ni personal.
Sempre m’han produït una mena d’aflicció els espais que, dissenyats per acollir ingents quantitats de gent, estan buits.
Espais desolats per una soledat que no els hi correspon.
Marcats per l’absència.
Desproveïts de la seva funció.
Castrats.
Reminiscents de situacions apocalíptiques.
Però, sens dubte, visquem en temps potencialment apocalíptics.
Una miríada d’ascensors, escales mecàniques, i escales de peu, em rodegen en cercle, al mig del qual l’ull de les escales apunta a un fons inabordable.
44 metros de profunditat.
Jules Verne. Viatge al centre de la terra.
Descarto l’ascensor. Només pensar que podria quedar-me atrapada em provoca un atac d’ansietat. Començo a baixar per les escales mecàniques, accelerant el pas per equiparar-los amb els batecs del meu cor. Les soles de les meves botes els hi arrenquen gemecs metàl·lics que ningú pot sentir, trencant la monotonia de l’únic so que se sent: el dels motors. Ventilació. Ascensors. Scalators.
Quan per fi arribo a l’andana, sense alè i havent perdut l’esma, està deserta.
Dono un cop d’ull al monitor per veure quants minuts queden pel pròxim tren, però no funciona. Miro l’hora al mòbil i m'adono que no hi ha cobertura.
Em sento desprotegida.
Vulnerable.
Mentre penso que em podria passar qualsevol cosa i que no hi ha ànima vivent en aquesta estació per ajudar-me, simultàniament localitzo amb la mirada els intèrfons SOS grocs. Això em tranquil·litza, però el meu sentiment o, més aviat, estat d’alerta, no desapareix.
Òbviament, els meus nivells d’adrenalina ja venien farcits, però aquest espai que se’m fa distòpic, no ajuda.
Llueve sobre mojado.
Sento a la llunyania el soroll inconfusible del tren. Això em reconforta. Respiro profundament una vegada més i m’apropo a la via, impacient.
El tren arriba a càmera lenta. Me n’adono que es automàtic. No hi ha conductor.
El tren esta tan desolat com l’estacio. Respiro profundament i penso que nomes son dues parades. A càmera lenta, però dues parades al cap i a la fi.
En Pol m’ha indicat que baixi a la segona parada. No sé ben bé per què no m’ha dit el nom. Però dins del context, no era moment per preguntar per noms d’estacions.
Obeeixo.
Mentre el tren s’atura em fa la sensació que les llums parpellegen per un instant, tan breu que no sé si és un efecte del meu cervell, que va amb sobredosi d’adrenalina.
Aparentment, el nostre cervell processa la imatge amb una dilació infinitesimal, o sigui, que ho veiem tot en diferit per dir-ho d’alguna manera, i sota tensió nerviosa en podem arribar a percebre-ho.
Una altra andana solitària.
Hi ha alguna cosa que no em quadra i me n’adono immediatament que és perquè no hi ha cap mena de senyalística.
Ara entenc per què en Pol no ha proporcionat cap nom per a l’estació.
El fet que no hi hagi tampoc els telèfons SOS grocs incrementa exponencialment la urgència de sortir d’aquí.
Només hi ha una possible sortida cap a l’esquerra (com m’ha dit). Com sempre, he memoritzat les instruccions i he destruït el missatge. Però ara me'n penedeixo perquè començo a dubtar si ho recordo tot amb claredat.