Les vides que el metro cus
Barcelona sempre m’havia semblat un node de múltiples històries i anècdotes. La ciutat que m’havia acompanyat durant totes les meves etapes vitals era espai on la gent es creuava per un instant i després desapareixia, empesa per la inèrcia de la seva pròpia vida. Malgrat que aquest dinamisme podria semblar aclaparador, a mi em transmetia serenor, com si aquest flux constant em reafirmés que sempre hi ha un lloc per a mi a la capital catalana. No feia gaire que m’havia divorciat i canviat de pis, ni que havia de canviar la meva línia de metro habitual. De cop, els trajectes rutinaris i previsibles es van convertir en una oportunitat per redescobrir la ciutat i les seves històries.
Cada matí, a la mateixa hora, pujava al mateix vagó i m’asseia a prop de la porta. Ho feia sense pensar-hi gaire, només buscant un racó familiar en aquell nou trajecte que encara no sentia com a meu. Va ser així com vaig començar a fixar-me en una dona jove amb un cotxet. El seu nadó dormia o s’agitava lleugerament, i ella el bressolava amb moviments suaus i automàtics. Jo la mirava de reüll, sense atrevir-me a dir res, però amb el temps ens vam començar a intercanviar somriures tímids.
Els mesos van passar, i la nena va començar a créixer. Primer, només obria els ulls com plats, no gaire més tard van arribar els primers sons, junt amb les rialles que omplien el vagó i contagiaven els altres passatgers. Un dia, quan jo estava absorta en un llibre, vaig sentir una petita mà estirant-me la màniga de l’abric. Va ser el seu primer gest cap a mi. Sense ella saber-ho, em va omplir amb una tendresa que va acompanyar-me al llarg de tot el dia.
Vaig veure com la menuda aprenia a caminar, fent tentines al passadís del vagó, sempre protegida per la mirada atenta de la seva mare. Quan va començar a parlar, em saludava amb un entusiasme desbordant cada matí, i jo li responia encantada. Amb el temps, ja no només compartíem una salutació, sinó també petits jocs i històries entre estació i estació. La seva mare va començar a parlar-me més sovint, compartint detalls de la seva vida: les primeres paraules de la seva filla, les seves pors i esperances.
Els anys van passar; els seients van canviar de color i les parets de les estacions es van renovar. Però el moviment i aquella sensació de pertinença enmig de l’anonimat va romandre intacte. I, enmig d’aquella rutina, vaig veure créixer aquella nena, sent testimoni del seu primer dia d’escola, de les seves aventures explicades amb entusiasme, i de la seva transició d’infant a adolescent.
Un matí, la nena, ara ja una jove, va pujar al metro, sense l’ajuda de la seva mare ni el cotxet, ja que feia anys que havia deixat de necessitar. Duia els auriculars a l’orella, absorta en el seu propi cosmos, però en veure’m se’ls va treure. Va apropar-se cap a mi i, amb un somriure genuí, va dir: “Gràcies per tots aquests matins. No seria el mateix sense tu.” Jo havia estat un testimoni silenciós de la seva vida, però ella també havia estat part essencial de la meva. Vaig abraçar-la, i li vaig dir que l’esperaria demà al matí, com cada dia.
El metro de Barcelona, aquell espai de trànsit i incomunicació de masses, s’havia convertit en el lloc on la meva vida es va entrellaçar amb una altra. Un record compartit, una història teixida entre trajectes i parades. I així, cada matí, sabia que la ciutat ens regalava, una vegada més, la possibilitat de trobar-nos, de créixer i de formar part de la vida de l’altra.