Ombres en el Metro
Tot va començar el 30 de novembre de 1996.
L’home de la gavardina continua fullejant amb parsimònia “La Niebla”, de Stephen King. El metro avança amb lentitud al llarg del trajecte, i la senyora amb un posat altiu sempre duu els mateixos cascos blau marí, taral·larejant una melodia que desconec.
Al meu costat, una parella de rics xerraven alegrement sobre el sopar que van tenir ahir amb els familiars. Just davant de la porta hi està un senyor pendent del que passava en el vagó, vigilant a cada ànima present en el paisatge. Miro al panell de noticies i la desaparició de certa persona em crida l’atenció. La Rocío era companya de la universitat.
Segons la gent, tenia més amics que enemics... o això volien creure. Almenys, jo no pensava d’aquesta manera.
Sento com el metro es para de sobte, obrint les portes on les persones surten i d’altres que entren, intentant no xocar-se entre elles. Em distrec amb els sorolls d’aquella situació i quan em giro, ja no hi és l’home de la gavardina. Haurà arribat al seu destí, mentre que jo esperava al meu.
Nou dia, mateix destí.
Els meus ulls busquen l’home de la gavardina, fins que els troben sentat en el mateix seient amb un llibre diferent, titulat “Cartas sobre la mesa” d’Agatha Christie. Hi són presents les mateixes persones que ahir, cadascú perdut en els seus propis pensaments. És irònic. Tots estem en el mateix espai però a la vegada no.
Em pregunto què pensarà l’home de la gavardina?
De sobte, veig que es guarda el llibre i treu el mòbil. Està trucant algú. Qui serà? La curiositat m’envaeix que me’l quedo mirant sense donar-me’n conte que m’ha vist com l’observava. S’aixeca i camina cap al següent vagó, deixant-me amb la curiositat. Per què ho ha fet?
Quan observo l’home sortint del metro, no es dirigeix a la sortida que va cada dia. Ha agafat una de diferent. Es estrany. Què amaga?
Em giro i veig a la senyora dels cascs mirant-me sospitosament. M’allunyo d’ella en direcció al següent vagó, deixant al darrere, les persones que hi formen part d’aquell paisatge.
L’endemà, pujo de nou per la mateixa línia, trobant-me amb les mateixes cares. El senyor dels llibres, aquesta vegada, llegia una novel·la de Patricia Highsmith. L’home de la gavardina, de nou, em va observar massa estona. La senyora dels cascs blaus movia el cap, perduda en el seu món, i, la parella rica, elegant com sempre, parlava a mitja veu.
El metro es para en Arc de Triomf i les persones del vagó baixen, deixant-me sola amb l’home. La curiositat m’envaeix encara més. Per què m’ha estat observant? Em coneix?
Em giro de cara a la porta per baixar al pròxim destí. Sento com una suor freda baixa del meu clatell mentre noto que em segueix observant. Per què ho segueix fent?
Baixo del metro i miro al meu voltant amoïnada, buscant la possibilitat que l’home hagués baixat amb mi. Veig que no hi ha rastre d’ell. A llavors em tranquil·litzo, però quan el metro tanca les seves portes i se’n va, observo que l’home esta l’altre costat de l’andana observant-me amb deteniment.
Els nervis envaeixen el meu cos. Com a resposta, el meu cos esta paralitzat, no puc ni moure un dit. Per què s’ha baixat amb mi? Després d’uns minuts que semblaven segles, el metro passa enmig nostre, evitant que vegi el seu rostre. La gent entra i surt del metro seguint les seves vides, sense importar res.
Quan el metro se’n va, veig que l’home ja no esta. On s’ha anat?
De sobre sento com el temor comença a entrar al meu cos.