L'última parada
Era una nit tempestuosa de primavera, havia d'agafar l'L1 per anar a universitat i defensar la meva tesi per poder treure'm el doctorat d'una vegada per totes i demostrar que els meus set anys d'estudis dedicats sense cap distracció havien valgut la pena, una pena que tan dolorosament havia patit, dient que no a totes les quedades, a tots els amics, no havia aparegut ni al funeral de la meva àvia perquè em queia just en l'examen final de màster. A poc a poc tota la gent que m'estimava m'havia anat abandonant, els meus amics, la meva xicota, els meus pares, havia estat un patiment per aconseguir dues lletres i un punt davant del teu nom, ah! I una acreditació per poder treballar.
Baixava de casa amb tots els papers que m'havia hagut de memoritzar per poder defensar la tesi, el paraigua que tant falta m'anava a fer en aquell temporal que estava caient, i la meva americana que portava dintre d'una bossa perquè amb el temporal hauria estat sorprenent que no se'm mullés tota sencera.
Les gotes són grosses, plou a bots i barrals, quina merda que tingui l'estació tan lluny de casa meva. No hi havia ni una ànima, i el cel no acompanyava, semblava que un temible fum negre hagués engolit el sol. Arribo a l'estació les escales mecàniques no funcionaven, al final de les escales hi havia una claveguera per recollit l'aigua d'aquestes, encara que havia vessat i estava tot xop. En entrar m'adono que no porto bitllet, quina merda, hauré de gastar-me 2,65 euros en un bitllet senzill. Vaig a la màquina que em doni el tan anhelat bitllet per poder entrar al metro que m'anava a portar al meu destí.
No hi havia ni déu tot estava buit, encara que no em sorprenia amb el temporal que estava caient en aquests moments, baixo fins a l'L1. L'andana era una altra cosa, estava tota plena de gent amb coses igual o menys importants que les meves, el metro es retarda, no em sorprenia, encara que no havien dit el motiu me'l podia imaginar, l'aigua, era igual.
Per fi arriba, en el comboi no veig a ningú, bon senyal, entro i m'assec a un seient que està buit, al meu costat hi ha una carta amb un segell en forma de cor, posa: per a qui estigui disposat a obrir-la. La meva parada és la següent, però el misteri no em deixa més remei que obrir-la, en fer-ho em trobo que em cau una rosa a les cames, i un paper amb una cal·ligrafia espectacular se m'obre davant meu, on età escrit:
Si has llegit aquesta carta vol dir que, ets tan valent com et recordo i no tens por al misteri, referent a mi t'he de dir que com em recordes jo tampoc, i que ja sabia que anaves a obrir la carta, Manel, soc la Maria, ja fa temps que t'espero, i tu a mi sé que també, si em vols veure baixa a i jo t'estaré esperant (tot el dia si fa falta) a Urgell, vine, atentament Maria.
No sabia que fer la Maria era l'amor de ma viada, però necessitava fer la tesi. -Següent parada, Urgell -. Va dir la veu de l'altaveu, "per uns minuts no passarà res" penso, i és quan decideixo baixar.
A l'andana la veig tan bonica, tan bella, no hi havia ningú més a la parada, i ningú baixava, em quedo hipnotitzat de la seva bellesa i sense cap mirament la vaig a vessar. El tren parteix i una veu crida per megafonia una cosa urgent, no li faig cas, el peto sembla infinit, però de sobte dues masses d'aigua entren per la porta com les tropes victorioses d'una nació, cap a mi i a ella, no hi ha futur així que decideixo passar els meus últims moments amb la persona que més vaig estimar.