L2
L2
Merda, comença a ploure, no he agafat el paraigua.
Vaig fins a plaça Tetuan per anar amb metro cap a casa. Baixo les escales a poc a poc, no vull caure.
Compro el bitllet, d'un sol viatge. Passo les portes automàtiques i em dirigeixo a l’andana; direcció: Pompeu Fabra. Tinc sis parades fins a Sant Martí, són poques, però no m’agrada mullar-me.
Estic de sort, trobo lloc tan bon punt entro; és una hora “ximple” i no hi ha gaire gent; el borratxo de torn, els estudiants que deuen tornar a casa, els treballadors que van o tornen de la feina, el conductor de metro que ha fet el canvi de torn. Em relaxo, estic molt cansat.
Abans de seure em trec la gavardina, n’espolso l’aigua i la plego, no se m’arrugui. Miro les sabates noves, “merda!” les tinc xopes, encara es faran malbé. M’arreglo el pentinat amb les mans mirant el meu reflex al vidre de la finestra del davant.
Pels altaveus de vagó anuncien la propera parada: Monumental, té enllaç amb un altre transport. Surt gent. Entra gent; dos enamorats que s’estan tota l’estona fent-se petons, una senyora gran amb moltes bosses plenes de ves a saber què, porta una gorra de llana trencada al cap; no s’asseu. La noieta rossa que tenia al davant ha marxat, ara hi tinc un matrimoni d’orientals, els miro, em somriuen.
Anuncien Sagrada Família, enllaç amb l'L5. La gent s’aixeca i es prepara per sortir, la parella d’orientals també, deuen anar al temple, penso. Obren les portes, tothom surt. Em quedo sol al vagó, és més, sol a tot el tren. Silenci.
Escolto unes passes que venen cap a mi, no veig a ningú. Sona el senyal acústic de tancament, les portes es bloquen. Arrenca el metro, segueixo sol.
Propera parada Encants.
S’obren les portes, miro a dreta i esquerra, ningú entra.
De la butxaca interior de l’americana em trec el telèfon intel·ligent, l’obro amb l’empremta dactilar; no tinc missatges, tampoc cap notificació d’última hora. El torno a guardar, no el vull perdre ni que li passi res, ha estat un regal del bufet en fer-me’n soci. Tot un detall. Estic tens.
Senyal acústic, es tanquen les portes.
-“puc seure aquí?” em diu una veu dolça.
El cor se’m para. Em giro de cop.
Una dona pèl-roja d’uns trenta-cinc anys; alta, un metre vuitanta diria. Vestit llarg negre setí, sense tirants, espatlles a l’aire, escot paraula d’honor, uns guants negres li cobreixen tots dos braços. Ulleres de sol. Llavis pintats de carmesí intens. Un tall des de la cuixa fins a terra, en deixa veure tota la cama; du unes sabates negres de taló amb una tira de cuir del mateix color que li abraça els turmells.
-“sí, sí” contesto mig avergonyit.
Seu al meu costat tocant-nos les cames i els malucs, tiro els braços endavant per no tocar-la. Em començo a posar nerviós, el pols se m’accelera.
-“Puc?” em diu. Em posa una mà sobre la meva cama, la baixa fins al genoll, la torna a pujar fins a la mà. Per la finestra veig com acosta l’altra mà a la meva cara, veig un centelleig; massa tard, el fred del metall em recorre el coll, noto la punxa a la jugular. Miro a la finestra, em dedica un somriure.
Llegeixo els seus llavis com em diuen: “espero que em puguis perdonar”
Noto el metall entrant, la sang brolla coll avall i s’escampa per la camisa com el foc en un camp sec; els ulls se’m tanquen, sento les portes obrir-se.
Algú crida:
-“a mi, a mi!”, em toquen l’espatlla, “a mi!, a mi!” cada cop més fort.
-“AVI!, vinga, amunt, despertis, que està somiant, Pompeu Fabra, final de trajecte”.