TALP
Devien ser ja les tres de la matinada. Estirat al llit, amb els ulls fixats en el sostre, no deixava de pensar en la carta que, cinc dies abans, poc abans de l'últim alè, el seu pare li havia entregat quasi a cau d’orella. Tal com li va dir, aquesta carta provenia del seu avi, i ell esperava que, amb els seus 23 anys, pogués oferir una resposta.
Com altres nits, sabia que els pensaments s’esmunyien de qualsevol intent d’adormir-se. Així que, no sense certa resignació, es va incorporar, va encendre la llum de la làmpada de la tauleta de nit i va agafar la carta de paper groguenc.
“29 de maig de 1945. Barcelona.
Estimat fill,
Segurament, quan llegeixis això ja estaré mort. Segons diuen, només comences a adonar-te de la importància de les coses quan les perds. I tu ets una de les coses més importants. Però, si serveix de quelcom, m’agradaria pensar que la meva vida no ha estat en va, que he contribuït a un propòsit final. O això m’agradaria pensar. Si algun dia vols venir a buscar-me, pots fer-ho on vaig deixar-me la pell, entre els carrers Mallorca i València; allà vaig fer la meva marca.
Molta sort,
Mateu Solà.”
Feia dos dies s’havia perdut pels carrers tot buscant alguna pista: una placa, un senyal en alguna cantonada… res. No entenia res. Quina era la història d’aquell home, que tot i ser el seu avi, li semblava tan desconegut? Les incògnites van ennuvolar-li el cap i, com si caigués en una espiral sense fons, es va adormir pensant en la carta.
Al matí, tot semblava tan llunyà. Es va arreglar ràpidament, es va posar l’uniforme i va agafar alguna cosa per menjar. Va sortir de casa amb pas ràpid, direcció a l’estació de Trinitat Nova. Duia la carta a la motxilla, amb la intenció de rellegir-la durant la pausa de dinar.
Va entrar a la cabina i va començar a preparar-se per la jornada. Es trobava distret, però una punxada de realitat el va sorprendre. Mai s’havia aturat a pensar en la seva feina. Per a ell, era només una tasca mecànica però divertida. Sabia que el seu pare l’havia insistit molt perquè fes l’examen per ser conductor, tot i que ell no ho veia gaire clar. Quina era la raó d’aquella insistència? “Suposo que en aquests dies només apareixen incògnites…” va reflexionar. I mentre ho feia, a mesura que arribava a l’estació de Valldaura, va treure novament la carta. Les estacions s’anaven succeint i, mentre la gent pujaven i baixaven dels vagons, ell es trobava envoltat dels seus propis pensaments. “Hi ha alguna cosa que no encaixa. No pot ser que hagués deixat una senyal en un carrer, un lloc que podria ser esborrat o eliminat. Havia de ser en un lloc on el pas del temps tingués un altre funcionament, on una marca pogués romandre per sempre, o gairebé sempre”, va pensar. Tot aixecant la vista i sospirant de resignació, els seus ulls van caure sobre el traçat de la línia L-3. Va saltar d’un bot. La resposta havia estat davant seu tot aquest temps.
Si no estava errat, la trobaria abans d’arribar a l’estació de Passeig de Gràcia. Deixant Diagonal enrere, va fer que el metro anés a una velocitat relativament baixa, mentre observava els seus voltants. Al fons, a la part dreta del túnel, va veure una inscripció gravada a la pedra. Eran dues inicials: M.S. Sabia que aquelles lletres pertanyien al seu avi. Sabia que havia estat un dels constructors, noranta anys abans, de la L-3. Sabia que, d’alguna manera, l’acompanyaria cada dia.
Va arribar a Passeig de Gràcia i va obrir les portes per als passatgers. Era feliç.