L’experiència
Era un dissabte en que havia decidit assistir a un taller d'art. Jo estava bastant il·lusionava perquè sempre m’havia interessat aquest món i volia poder expressar-me a través seu. Així doncs, aquell dissabte vaig dirigir-me al metro de l’estació de Sants Estació de la línia 3, vaig accedir a l’andana i em vaig asseure en un dels bancs de l’estació. Era un matí i dissabte, no hi havia gaire gent a l’andana. Vaig mirar el rellotge de l’estació i només faltaven dos minuts per l’arribada del transport. De cop vaig sentir una fragància que em recordava a flors i vaig mirar a l’esquerra, hi havia un dona vestida amb roba antiga, de principis del segle passat. Hi devia haver un festival d’època, això és el que vaig pensar, la noia va mirar-me i em va saludar amb la mà, ella va començar a avançar cap a les vies, em vaig posar nerviosa, em vaig dirigir cap a ella, la dona va desaparèixer entre les vies abans que pogués aturar-la. Un fort vent em va donar a la cara i em vaig trobar davant del vagó del tren, vaig estar uns segons desconcertada i en sentir la sirena de tancament de portes vaig agafar les meves coses i vaig entrar dintre del vagó. Mentre el tren es movia jo anava pensant en el que havia passat i com era possible que la dona aquella hagués desaparegut flotant sense deixar rastre. Dec estar molt cansada i per això veig coses que no són reals, em vaig dir. De cop, es va fer un silenci, vaig tardar uns segons en assabentar-me del silenci, vaig aixecar la mirada del terra i em vaig adonar que la gent del vagó havia desaparegut. Les llums van començar a parpellejar, es va instal·lar una llum violeta, tènues. Uns ulls es van clavar a sobre meu, era la noia d’antigues robes, era dos seients més enllà, de peu, mirant-me.
- Qui ets? Que vols de mi? – Vaig dir en veu mig alta, mig valenta, mig poruga.
La noia es va posar un dit als llavis. Tot d’una van anar apareixent ombres de persones per tot el vagó. Una ombra amb barret es va acostar a mi i vaig poder veure que era un home d’època, gran amb un bigoti i ben vestit.
- Tothom ens ha oblidat. Nosaltres sempre hi som però ningú ens veu. Aquest trajecte és especial, tu ho saps i ho sents. Tingues cura, avui no és un bon dia per ningú.
Em vaig quedar glaçada i amb intriga. El senyor va passar-me la seva mà per sobre i vaig notar un lleu mareig. Vaig tancar els ulls i em vaig tocar el cap, estava bullint. Vaig obrir els ulls i la imatge d’una calavera davant meu em va espantar tant que vaig fer un gran crit. De cop, vaig notar una frenada que em va fer caure a terra. Un mal de cap, una sensació metàl·lica a la meva boca em va fer obrir els ulls de bat a bat. De nou, estava amb passatgers d’ara, havia tornat d’aquella visió o somni. Hi havia més gent al terra que devien haver caigut com jo per la frenada del metro. Estàvem a l’estació de Mundet, la gent gemegava i es preguntava què havia passat. La frase del senyor d’època em va passar pel cap. Un altaveu del metro va anunciar que havien trobat un embalum sospitós davant del comboi. No es tractava de cap persona, almenys no cap de carn i ossos, era un estàtua d’una noia d’època. De fet, aquella s’assemblava moltíssim a la noia que havia vist abans. Vaig sortir de l’estació de metro pel meu propi peu, vaig arribar al taller i vaig poder aprendre molt sobre art, tant que en arribar a casa em vaig posar a dibuixar i aquell dibuix mostrava l’escena de les ombres i de la noia que, en aquell llenç, s’havia convertit en una ombra més.