Final de trajecte
Avui el despertador no li ha desenganxat les parpelles. En bramar l’alarma, ja feia estona que s'havia desvetllat i que cremava minuts mirant el sostre. Observa la Tere, que descansa amb una respiració compassada i un braç reposat al coixí, per damunt del cap. Tan saberuda com és, la visió li retorna la nena alçant la mà a classe, demanant la paraula a la mestra. Segur que se sap la resposta. Amb un somrís tendre surt de l'habitació ajustant-ne la porta amb suavitat. Camina descalç cap a la cuina, carrega la cafetera i encén el foc.
La vida està plena de primeres vegades, i també de darreres, pensa en Bernat. Sort en tenim quan en som conscients, que transitem una d'aquestes segones. Aleshores el moment s’embolcalla d’una aura especial i els sentits s’accentuen per retenir-ne els detalls i convertir-los en records perennes.
Al menjador, posa la mà damunt la roba plegada. Samarreta d’imperi, pantaló gris, camisa botonada de ratlles verticals vermelles i blanques, cinturó negre, vambes a conjunt. La cafetera xiscla i el Bernat se serveix una tassa petita que fumeja. Glup! Desa la tassa a la pica, s’enfunda la jaqueta i pren les claus.
Gaudeix el camí cap a la Sagrera, base, mentre pensa en la seva experiència. No, no es tracta d’una feina intel·lectualment estimulant. Exigeix, això sí, una dosi notable d'atenció, reflexos i mà esquerra. N’hi ha que li repeteixen, des de fa dies, frases fetes com ara “I què en faràs, de tant de temps lliure?” Aquest matí el remou un torçó només de preguntar-s’ho.
Està satisfet amb la seva dedicació. Se sap com un apuntador, un protagonista invisible de la història de tantes persones que, gràcies a ell i a la seva destresa, han arribat a temps per aconseguir aquella feina, donar la benvinguda o acomiadar algú estimat, afrontar temors i recollir bones notícies. Ha contribuït que més d’un veí arribés a casa sa i estalvi després d’una revetlla, que algú gestionés trepitjades involuntàries durant les hores punta i que més de dos cors s’enamoressin en moviment.
Arrenca la jornada i condueix amb enteresa. Res no li ve de nou, són tants anys bussejant aquests túnels. Tanmateix, quan redueix la velocitat a l’entrada de Verdaguer, té un instant de desconcert. Li ha semblat veure voleiar dues banderes del Martinenc. Ho descarta de pressa, no és dia de partit.
Continua la ruta i en arribar a l’estació d’Entença un flaix el pertorba. Li sembla veure el Lluís. Hi clava la mirada, però pot fixar-hi la vista pocs segons. S’emociona només instantàniament, no pot ser ell, fa setmanes que va marxar al poble i, a més, l’home de l’andana vesteix indumentària pròpia del personal de TMB.
Surt de l’última parada. A poca distància l’espera la jubilació, temuda i anhelada a parts iguals. Entra a Cornellà Centre i es pessiga el palmell davant l’escena que descobreix. L’andana és plena de mirades còmplices. Camarades de TMB, coneguts i amics íntims. Entre la multitud, reconeix la Tere i el Quim, el seu fill, que l’esperen amb els ulls vidriosos i un posat que destil·la orgull. El Bernat atura la conducció automàtica, abaixa la intensitat dels llums i posa en repòs el tren. S’obren les portes i, dels vagons, no només en surten passatgers anònims, sinó també la colla del Martinenc tronant botzines, cosins i nebots fent gatzara, socis del grup ocellaire i companys que han estrenat recentment merescuts retirs (sí que era en Lluís!). Avui, que es jubila, qui li hauria dit que s’enduria el viatge més grat que ha fet en quaranta-un anys!