Envits a la totalitat
Des de la boca de la L1 a Sant Andreu que ja començo a ser feliç. Com cada dia, pujarà a La Sagrera, farem petar la xerrada i després baixarem a Glòries per anar xino-xano cap a la universitat. I, com cada dia, seré incapaç de confessar-li el que sento. O potser no. Potser ja n’he tingut prou de tant dilema intern. Potser aquesta sigui la setmana dels tres dijous.
El terreny de joc, però, no comprèn tot el trajecte fins a la universitat: prou que ho voldria. En sortir del metro, sempre ens acabem topant amb un company o altre que, indefectiblement, cal incloure en la conversa. Per això el partit es juga entre La Sagrera i Glòries. És llavors que cal passar a l’ofensiva «estic buscant algú per fer el treball en grup de Física, tu ja tens parella?», i llençar les apostes més agosarades «a mi també m’encanta Marvel! Tant de bo conegués algú amb qui fer-ne una marató...». Poc s’ho pensa que, contra tot pronòstic, soc incapaç de diferenciar Iron Man del Capità Amèrica.
Hem passat Fabra i Puig; la propera és la bona. M’arriba el seu missatge de WhatsApp d’ofici. Com cada dia, li confirmo que soc dempeus a la segona porta de l’últim vagó. Les lleis de l’experiència i de la teoria de jocs dicten que el millor lloc és el centre del metro, perquè sol haver-hi menys gent; les del cor, en canvi, prefereixen un dels vagons dels extrems: l’enllaunament còmplice em permet traspassar el límit de proximitat socialment acceptable sense aixecar sospites.
Entrem a La Sagrera. Com cada dia, una onada atrafegada de figures anònimes s’abatrà sobre l’andana per, a continuació, retrocedir a matadegolla dins el vagó. Jo, suposo que a contracorrent, creuo els dits perquè hi hagi una incidència, un retràs qualsevol, que ens concedeixi passar més temps a soles.
S’obren les portes. Sabem que hi som i, tanmateix, els nostres ulls es busquen entre la multitud, no fos cas. Quan es creuen, alço les celles, i un somriure em correspon. Després del ritual quasilitúrgic de deixar sortir abans d’entrar, ve cap a mi, em saluda i s’agafa a la barra. Maquinalment, durant el primer contacte em permeto delectar-me un instant en l’olor de la seva colònia. Avui, el cor em batega més de pressa que de costum, però no voldria ser enlloc més.
Em torna a la realitat la sirena nuclear de les portes, amenaçant-ne el tancament, i la nostra conversa s’enceta amb les banalitats habituals: fixa’t la de gent que hi ha al metro, quina mà de treballs per entregar, quines ganes que arribi el cap de setmana, etc. Fins ara, sembla un altre trajecte normal i corrent, un dia qualsevol. Però suposo que tota data assenyalada també va començar sent-ho.
Navas. Nomenclatura irònica: per batalla aferrissada, la que es lliura dins els cors enamorats que no se saben correspostos. El xoc amb l’hora de la veritat s’acosta, inexorable. La conversa segueix, tan banal com sempre. Seré capaç de fer-ho, de dir-li que m’agrada, de confessar-li el meu amor?
Clot. No sé com treure-li el tema, perquè tinc el cap a una altra banda: i si m’estic equivocant? I si espatllo per sempre més la nostra amistat? Però, i si no, i si estic deixant passar l’amor de la meva vida? Lamentaré anys després no haver-me llençat a l’abisme? Serà una d’aquelles espines que duem clavades i que ens assalten quan no podem dormir? Fins a quin punt val la pena jugar-se-la?
Glòries. Què és més dolç, l’orgull envers un mateix o l’esperança mai desmentida? Què és més amarg, el fracàs o el penediment de no haver-ho intentat?