El rostre d'ahir
Abatuda estava jo un dia més d’entre molts altres; nogensmenys, tal cosa no va impedir que em quedés grabada a l’ànima la successió de fets dels quals et faré coneixedor.
Dilluns em trobà jo enfilant la Ronda de Sant Antoni, per després arribar a aquella vella coneguda que havia esdevingut l’estació d’Urgell.
Una mica de context no fa mal a ningú; i és que aquest era el recorregut que feia cada tarda al sortir de la feina.
El que t’interessarà saber ocorre a continuació. Doncs pujà jo a un convoi atapeït, i m’aparcà en un raconet al costat de les portes que sabia que romanarien tancades fins que algú les obrís a Mercat Nou.
Vet aquí que em cridà l’atenció allò amb què es mantenia ocupada una dona asseguda a la renglera de seients que restava al bell mig del meu camp visual.
I és que els seus dits engrapaven amb perícia aquell clàssic llapis HB groc i negre que tothom havia rossegat a l’escola alguna vegada, desplaçant la punta amb moviments estudiats per un quadern de dibuix que devia de col·leccionar unes quantes primaveres. Cada pocs segons pujava el cap, clavava una llambregada a través d’unes ulleres de pasta taronja, i tornava a traçar el paper.
No pogué veure què dibuixava, doncs ella baixà a Plaça de Sants.
Dimarts em ficà jo novament per la parada d’Urgell en una nova iteració del convoi atapeït. Per ventura, m’hi vaig poder seure aquest cop.
No ignorí el fet que la senyora de les ulleres taronjes va comparèixer a l’altura d’Hostafrancs, per quedar-se dempeus al costat de les portes que romanen tancades a Mercat Nou. Això no li va privar de treure el bloc i traçar amb el HB de nou.
Jo allarguí el coll amb reserva, doncs ella es trobava dempeus a la mateixa paret on jo restava asseguda. Benauradament entreviu l’esboç del que semblà el rostre d’una dona, els trets fermament realistes: els llavis fins disposats en forma de cor, acompanyats d’un nas camús que desembocà en uns ulls ametllats i foscos, coronats per les ales de gavina que eren les seves celles. L’artista feia per emmarcar aquella cara amb una cabellera curta i ondulada, com una estrella del cinema mut.
En passar davant de l’antiga andana de la Bordeta, la dona arrencà abruptament el full amb el retrat del quadern, i el deixà en un seient buit que quedava enfront seu. Ella baixà a Santa Eulàlia.
Dimecres haguí d’entrar al convoi per la cua; no fou fins a Plaça de Sants quan poguí avançar fins a la meitat del vagó. Imaginaràs que la presència de la dona dibuixant esdevenia ja un fet regular.
Curiós em semblà que, quan aquesta m’albirà seient davant seu, passà la pàgina del quadern i començà a esbossar novament. En passar la pàgina no se m’escapà el retrat a mig fer del que semblava el rostre d’un home amb cabells engominats.
Jo concloguí que havia esdevingut la seva musa, atès que ara dirigia les seves llambregades cap a mi. Abans d’arribar a la Florida, arrencà el full i deixà el retrat al meu costat.
Excepte que aquell no era el meu retrat.
—Digue-li a ta mare que l’agafi abans de baixar a Can Serra—digué ella.
—Però si ma mare és morta des de fa tres anys…? —responguí jo.
La dona va esbufegar.
—Ella és un dels passatgers d’ençà, que ahir van deixar petjada en aquestes andanes durant els últims 100 anys, i avui encara ho continuen fent.
Estic fermament convençuda que els ossos deuen de constituir una gàbia per a atrapar l’ànima, i és que si no fos així trobo que en aquell moment aquesta hauria abandonat el meu cos.