Un dimecres (quasi) tranquil
Els dimecres eren el dia preferit de la Maria. Tenia una rutina especial, no havia d’anar a l’hospital. Baixava caminant per Urgell, sense pressa, passant pel costat de l’Escola Industrial. Entrava per la boca d’Urgell que quedava més a prop d’Hospital Clínic i una vegada passades les màquines es relaxava trenta minuts al bar de l’estació. Sempre es demanava el mateix, un cafè amb llet i dos croissants. Un se’l menjaria al moment, i l’altre després de la classe ioga. Li agradava la rutina. Una vegada va acabar-se l’esmorzar, va baixar a l’andana, resant que no hi hagués molta gent i al metro trobés lloc per seure. Els 63 anys i l’artritis començaven a passar factura.
S’estava esperant amb el maletí Siuncas entre les cames fins que un soroll semblant a un trepant fa fer que alcés el cap. A l’altra andana, hi havia dos obrers que estaven canviant un dels anuncis que es posen dins de caixes de vidre. Tenien la porta oberta de bat a bat, sense cap senyalització d’advertència. “Perillós” va pensar, dos segons abans que se sentís un espetec metàl·lic.
Tot va passar en qüestió de segons, però als seus ulls, es va veure a càmera lenta. La porta es va desenganxar completament dels suports que la mantenien unida amb la mala sort, que va caure sobre d’una noia que passava per allà distreta. Amb l’ensurt i la confusió del moment, aquesta va perdre l’equilibri i va caure a les vies. La porta la va seguir i es va trencar en diminuts cristalls. De sobte, l’estació es va quedar en silenci. Seguidament, un crit, dos, tres...
Es va aixecar tan ràpidament com l’artritis li van permetre. Va enfilar-se escales amunt cap a l’altra andana. Els crits no cessaven i li va semblar sentir alguna persona vomitant. Quan va arribar al lloc on per on havia caigut la noia, va fer lloc entre la gent que s’aplegava i va analitzar la situació. La noia estava mig inconscient, murmurant algunes paraules inintel·ligibles, la gent estava en complet xoc, i al metro li quedava 1 minut per arribar. Tal com havia après va fer un crit: “Escolteu-me tots!!”. La gent va callar de cop. Una dona seca i prima com un espàrrec, de cabells canosos i faccions marcades s’estava imposant. “Necessito que algú truqui els de l’estació i els digui què, que parin el metro. Una altra persona m’ha d’ajudar a baixar. Finalment, algú ha de trucar a emergències, amb sort, tenim l’hospital aquí al costat i apareixeran en un tres i no res”. Es va treure una targeta de la cartera mentre un noi de marcats músculs baixava a la via. Li va donar a una noia amb el telèfon enganxat a l'orella perquè l’identifiqués a l’operadora.
Un cop va aconseguir baixar a la via començà a explorar la noia. Del maletí va treure tota mena d’instruments. De l’exploració general, el més greu va ser el cop de cap. De la ferida va retirar els cristalls visibles, la va tapar i va fer un bandatge d’emergència. La noia presentava també una fractura oberta d’húmer. Fent una fèrula improvisada amb un cartó de pizza que tenia un senyor, va estabilitzar el braç. Finalment, mentre se sentia un rebombori creixent a nom de “Feu pas, ve la llitera”, va retirar els màxims cristalls superficials amb les pinces xopes d’alcohol.
Els paramèdics van pujar la noia a la llitera i se la van emportar de seguida a l’Hospital Clínic. La Maria amb prou feines podia seguir el ritme. A l’hospital se la van endur a quiròfan corrents. La Maria va deixar el seu contacte a recepció i va tornar cap al metro, a esperar-lo per poder anar a classe de ioga.