Cent arrugues té el meu avi
Cent arrugues té el meu avi... La de Lesseps va ser la primera, on van anar els seus pares per tenir-lo, buscant millors oportunitats a la gran ciutat. La de Rocafort on ajudaves al negoci del tiet Ramón i fugint de la gana aprenies l’ofici quan encara tenies edat de jugar a pica-paret. La de Virrei Amat on anaves amb els de la colla i a un ball et vas va enamorar de l’àvia només veure-la amb la seva faldilla plena margarides i la cinta blanca envoltant els seus rínxols. La de Ciutadella quan va agafar forces i et vas declarar després d’un llarg passeig on no us podíeu ni donar la mà, que estava mal vist. La de Jaume I on vas contenir les llàgrimes mentre contemplaves el seu pas lent fins a l’altar de la Santa Maria del Mar, més glamourosa que una estrella de Hollywood. La de Passeig de Gràcia on vas treballar a una reconeguda sastreria portant totes les comandes a casa dels adinerats clients. La de Urquinaona, quan vas entrar per aquella enorme porta de fusta amb el vostre primer fill per criar-lo en un pis petitet però que amb tant d’esforç i mancances vau aconseguir pagar lletra a lletra. La de Sants Estació on agafaves el tren per anar a veure els cosins del poble que sempre et regalaven vi i embotits casolans. La de Barceloneta on fer un passeig i una bona paella a l’estiu quan els nens encara eren xicotets. La del bar de Joanic on petaves la xerrada amb els amics i els hi guanyaves sense pietat perquè amb la teva parella de mus us enteníeu a la perfecció tot el repertori de ganyotes. La de Vall d’Hebrón quan vas agafar en braços orgullós el teu primer nét, que com tú té la peculiaritat de tenir un ull blau i l’altre verd. La de Drassanes on vam contemplar el mar abraçats des de les golondrines perquè jo vaig insistir a anar però a tu et feia respecte perquè no saps nedar. La de Universitat quan vas anar a la meva graduació ben cofoi, la teva néta petita era una dona independent que havia cursat estudis superiors i t’omplies la boca explicant-ho a tothom. La de la plaça Catalunya on donàvem de menjar als coloms i em compraves un enorme cotó de sucre. La de Sagrada Família quan ens van visitar els cosins i els vas portar a contemplar la majestuositat de la basílica que els feia sentir ben petits perquè ni de lluny havien vist coses semblants al poble. La d’Hospital de Bellvitge quan va venir al món la besnéta i a la mateixa habitació hi havien quatre generacions de la teva sang bategant alhora. La de Verdaguer on ja com a avi vas anar a manifestar-te pels drets que de jove no podies reclamar en veu alta perquè "ai pobre" de qui es sentís lliure de demanar res. La d’Hospital Clínic quan li vas donar l’últim adéu a l’amor de la teva vida i mai vas tornar a somriure igual.
Cent arruges té el meu avi… La última li surt al front mentre acluca els ulls recordant totes les parades que ha fet al llarg de la seva vida. Les arrugues de les seves mans dibuixen una home lluitador i rebel, dibuixen una xarxa de persones unides, de valors i amor malgrat haver pres diferents ramals. Les teves arruguetes estàn tant bén lligades entre elles com tota la família que has creat al llarg d’aquest centenari. Com cent camins, cent històries a cent parades del metro de Barcelona. Com noves línies automàtiques amb les de tota la vida que fan que tots ens mantinguem comunicats, com la xarxa de metro que ens ha connectat durant tant de temps, ens ha vist crèixer i prosperar, històries de vida del present, passat i futur de la ciutat.