Vaivé
Les teves passes són llargues i decidides, com si sabessis veritablement a on et dirigeixes. Al teu voltant hi ha molta gent. Observes detingudament, des de lluny, uns rectangles metàl·lics que es troben en vertical. Sembla que subjecten unes peces de vidre encara més altes que es van obrint i tancant automàticament. Veus que s’obren quan la gent passa la seva mà per sobre els rectangles metàl·lics, i es tanquen passats uns segons. El seu vaivé t’hipnotitza i t’encurioseix. T’aïlla de tota la gent que hi ha al teu voltant, anant en totes direccions. Au va, aquest anar i venir de persones només et mareja i t’incrementa la taquicàrdia. Quan arribes als rectangles metàl·lics ella treu una targeteta verda i la fa ballar per sobre la superfície platejada. Fa això mentre et diu ja pots passar. Tu no entens a què es refereix amb passar, però has vist el que fan totes les persones quan arriben a la zona argent i decideixes fer el mateix sense obrir la boca. S’han anat formant petites coes davant cadascun dels rectangles i tu et poses nerviós. Però ho fas, passes, com diu ella: camines endavant creuant les portetes de vidre que sembla que t’esperaven. La gent no es fixa en tu, que és justament el que volies. Seguiu la gent al llarg del passadís i baixeu unes escales per la dreta, a poc a poc, agafant-te fort a la barana. Arribeu a l’andana. Saps que ella s’enfada si trepitges la línia groga i no vols que s’enfadi. Però la resseguiries si només existissis tu en aquest món. T’agrada tant el color groc. Més que el blau aquest del rètol que enquadra l’andana i l’estació sencera. Ella diu que queden dos minuts i tu assenteixes. Entreu al segon vagó i deixeu l’estació de Diagonal enrere. No trobeu llocs per seure i us manteniu drets. Ella t’assenyala una línia recta horitzontal que sembla un mapa del tresor, amb puntets vermells que es van encenent i apagant: mira, hem d’anar fins a Vall d’Hebron, ho veus? Quantes aturades queden? Compteu amb els dits i en veu alta, així com tu saps, i dius tots els nombres. Ella segueix els teus dits i va dient tres, quatre, cinc. Quan arribeu a Vall d’Hebron us heu passejat per tots els vagons i heu retornat al segon. Ella diu que ja sou a final de línia. Baixeu del metro i no sortiu de l’estació, us dirigiu a l’altre costat, com sempre. Espereu fins que un altre tren corre cap a vosaltres. Quan arriba tu l’assenyales i ella assenteix, com si dir hem d’entrar. Aquest cop enfileu l’últim vagó i us podeu asseure tot d'una. Ella apunta altra vegada al mapa del tresor i tu dius que sí que sí mentre ella diu baixem a Hospital Clínic. Aquesta vegada et diu que comptis els llumets vermells i tu ho fas. Dius que n’hi ha un que parpelleja, bé, no ho dius així, exclames pip-pip i fas un gest obrint i tancant la mà. Ella riu i tu rius, que t’agrada que rigui i et fa gràcia. Feu els dos pip-pip, amb les mans també, i rieu. La gent us mira de tant en quan i de reüll, però si ella riu a tu no t’importa. Després t’anima a que llegeixis totes les aturades de la línia blava i tu ho fas, dius: Collblanc, Badal, Plaça de Sants. Molt bé! Crida ella. Abans de baixar del metro et diu que ara faràs una mica de feina, que us veureu d’aquí a dues hores. Baixeu a Hospital Clínic i ella et deixa en un portal on es llegeix: centre d’estimulació cognitiva per a malalts d’Alzheimer. Et donen la benvinguda i ella informa que avui heu recorregut mitja línia blava, repasseu algunes aturades i tu rius. Et diu, adéu, avi.