Record
Fa dues nits, vaig rebre a casa una visita molt especial: una gran amiga de la infància. Ja feia temps que no ens trobàvem, i veure-la em va fer moltíssima il·lusió. Com en les darreres ocasions, tampoc no m’havia avisat que vindria, però no la culpo; últimament duu una vida molt ocupada. Va ser una trobada breu: amb prou feines ens vam poder posar al dia, però va ser ben profitosa, perquè d’ençà d’aleshores hi he estat pensant.
Es va presentar al portal amb un rictus expectant i jo, que tot just m’acomodava al sofà, em vaig aixecar esbufegant i rondinant, lluitant contra una mandra cada dia més crònica. No em fa res admetre que no tenia ganes de veure ningú. De fet, li ho vaig admetre a ella, però la sorpresa en obrir la porta va superar qualsevol reticència. Ens vam mirar uns instants en silenci, com si aquell breu espai abans de parlar fos necessari per refer els fils d’una complicitat antiga. Ella em va abraçar amb força, com si el temps no hagués passat, i després va fer un pas enrere i em va mirar amb aquella mirada viva que sempre havia tingut, mig burleta, mig tendra.
—T’he portat una cosa —va dir, mentre es treia la motxilla de l’espatlla.
En va treure un sobre gruixut i vermell, doblegat amb cura, i el va deixar damunt la taula del menjador, a prop del bol on deixo sempre la fruita. No el va obrir, ni en va dir res més. Va quedar allà i les hores van anar passant. Podríem dir que vam parlar de tot i de res, perquè la dèria d’explicar-nos-ho tot ens feia saltar d’un tema a l’altre. El sobre vermell seguia allà, immòbil, discret, però cada cop més present. Jo el mirava de reüll mentre ella parlava de la feina, de la ciutat, dels canvis petits, dels grans… Mentrestant, assentia, escoltava, reia, però amb el neguit de descobrir que amagava aquell obsequi.
Va marxar més tard que d’hora, tant, que la fruita del bol ja havia començat a arrugar-se. Volent-ho o no, va deixar el sobre intacte sobre la taula. Un “ja ens veurem més, espero” va posar-li fi a la meva incessant angoixa. El vaig obrir sense cerimònia. A la primera pàgina, amb lletres negres i segures, hi deia: Record. Vaig acomodar-me altra vegada i vaig començar a llegir.
Recordo el primer cop que et vaig veure, aquella matinada de primavera, entre Poblenou i Passeig de Gràcia, quan l’aire fresc es trobava amb els primers rajos de sol. El metro bullia de sorolls: el xiulet de les portes, el ritme de les rodes sobre els rails, el murmuri de la gent. Tu llegies en silenci, jo t’esperava sense saber-ho. Set parades van ser suficients per saber que volia veure’t més. Avui t’escric per agrair-t’ho i reprendre allò que vam començar. Vull que els viatges siguin més llargs, que les parades no siguin mai prou per conèixer-te.
Aleshores, vaig entendre que tornar al metro al seu costat era tot el que necessitava, per donar sentit a una vida que es desdibuixa entre els dies. Que tornar a l’L4, amb tu, era el que em faltava per retrobar el camí, per tornar a creure que potser, en aquella rutina quotidiana, podia trobar allò que buscava. Que potser no calia ser jove, sinó viure plenament i sense por.