Epilèpsia subterrània
“És que no entenc com pot ser així i no adonar-se’n. És massa fort”. L’Olga negava amb el cap mentre deixava la mirada perduda en un punt indefinit del vagó.
No recordo ben bé qui criticàvem en aquell trajecte de metro, des de Glòries fins a plaça Catalunya. Tornàvem de la universitat en una d’aquelles classes que s’acabava tard.
El comboi va aturar-se a Arc de Triomf, es van obrir les portes, i va haver-hi el rutinari intercanvi de passatgers que pujaven i baixaven del vagó. Jo seguia mirant de cara a l’Olga, que de tant en tant esclatava en una riallada.
Darrere la seva orella, un home alt, amb els cabells foscos i llisos recollits amb una cua, recolzava l’esquena sobre el plàstic transparent que protegeix el mapa de la xarxa de metro. Amb el cap, anava donant cops al plàstic dur, com si volgués marcar el ritme d’una cançó. “Un que fa el tonto”, vaig pensar. I vaig desviar la mirada per tornar a les anècdotes de l’Olga.
De fons, el ritme estrany que marcava el cap d’aquell home es va tornar més brusc, i just en tornar a mirar-lo, vaig veure com es desplomava tot tens cap a terra, alt com era. Pataplaf! En caure, el cos va fer trontollar una paperera que hi havia al costat, i en van sortir abocades algunes deixalles, fent més aparatosa l’escena.
Durant els segons següents, un silenci gairebé absurd va inundar l’estació. Ens miràvem els uns als altres sense saber com reaccionar. El cos de l’home es movia a espasmes repetitius amb els braços ben agafats al cos, com tensats per un corrent elèctric.
A l’escola m’havien ensenyat com actuar davant d’un atac epilèptic. Coneixia la teoria, però mai no l’havia hagut de posar en pràctica. L’adrenalina del moment em va fer sortir del vagó i anar corrents cap a l’home, però a mesura que m’hi acostava, m’adonava que no sabia per on començar.
Per sort, per a mi i per a l’home que es desdibuixava en espasmes, va aparèixer un noi a salvar-lo. Hàbil com era, s’hi va posar a sobre, el va situar en la posició de defensa amb uns gestos estudiats que denotaven que estava avesat a aquest tipus d’actuacions, i em va dir - això sí que ho tenia controlat, jo - que necessitava algun objecte per posar-li a la mandíbula i evitar que es mossegui la llengua.
No sabia què oferir-li, i el primer que em va passar pel cap va ser el jersei que duia posat jo. Així que me’l vaig treure tan ràpidament com vaig poder i li vaig donar, estirant una màniga amb les dues mans. Ell la va agafar, i tots dos vam fer força per entaforar-la dins la boca de l’home. Un, dos, i tres. Va costar, però ho vam aconseguir.
A partir d’aquest moment, els espasmes van continuar, però amb menys intensitat. Com que semblava que el noi tenia la situació sota control, em vaig separar una mica d’ells dos. Pocs segons més tard, els agents de seguretat del metro van arribar per atendre l’home, i va ser com si tothom tornés a respirar de nou.
Vam entrar altre vegada al vagó, que seguia allà, i tant bon punt vam ser-hi, les portes es van tancar. I vam seguir el nostre camí cap a plaça Catalunya.
Durant la resta de trajecte gairebé no vam dir res. Durant els següents dies em va ser inevitable no relatar aquesta anècdota a amics i familiars. Va ser la batalleta que explicava una vegada i una altra, sempre destacant algun aspecte diferent.
Fins que l’altre dia, creuant l’infinit transbord de Passeig de Gràcia, el vaig veure. El vaig reconèixer immediatament. Duia el meu jersei.