FONTANA
Pel matí se’n va a Barcelona, abandona el meu pis. Barcelona s’agitava en el camí al metro. Concentrat a les font de les Canaletes un petit grup d’aficionats celebraven el triomf blaugrana. El goig de la victòria no els permetia percebre les primeres gotes que començaven a caure. A kilòmetres redactors i editors, tampoc percebent la pluja, treballen en un nou relat futbolístic que deixés constància memorial d’allò que ells ja comentaven. Inundarien quioscs amb grans imatges d’en Cruyff y del 5-0 al Real Madrid, ja es comentava que no estava en el seu millor moment l’equip del regim deien amb la boca menuda...
Enllustradors recollien els seus estris i equips per a tornar al dia següent. Tot es sumia en una tràfec harmoniós i sincronitzat d’individus desconeguts. Preparats per recollir i tornar a ser allà en unes breus hores, abans de que el dia fos dia per reprendre una nova jornada, a ses cases, dones tenien les seves fotos en les tauletes de nit dels fills; no fos cas que s’oblidessin de com lluïen ses pares.
La gent espolsa els seus paraigües a l’hora que entren a l’estació, a la llum de l’entrada de la boca del metro, les gotes d’aigua es desprenien amb el sacseig com espurnes d’espases en una farga. Baixen les escales en el estret matrimoni entre el no caure i l’embranzida de qui no vol mullar-se.
Compro el bitllet amb les monedes del canvi de cigaló. El tren arriba pràcticament a l’hora que arribo a l’andana així que pujo i tinc fins i tot la sort de trobar un lloc fora la finestra.
Recolzo el cap en el vidre. Intento no mirar, no buscar-te, no reconèixer el centelleig platí que emana de l’andana cada cop que passo por Fontana. On ens trobàvem, on per telèfon acordàvem el vagó per a trobar-nos l’endemà i... d’allò ja fa 20 anys i encara avui em parles de com trobes a faltar la teva vida d’allà, els patis, les fonts, el poble, el calor, “mi Almería” solies dir.
Em dormo, amb la comoditat d’aquell que sap que es baixa en la ultima estació del recorregut, sumit en aquells sons que només es concilien a bord d’aquestes besties de metall. El metro s’atura. Em toca baixar i ja des de la finestra
No has pogut esperar-te al matí. Ens mirem, mentre puges el tren m’aguantes la mirada i busques un lloc on deixar les maletes i seure. El trobes i jo romanc a l’andana. A través del vidre crec veure’t plorar i jo em quedo fins que el tren surt. En dos accents vam prometre’ns tota una vida i en un silenci ho vàrem trencar. Per la nit se’n va a Almería, per la nit se’n va del meu pis.