Teixits de companyia
La coneixia. No sabia el seu nom, però la coneixia.
A les 14 h vaig sortir corrent de la universitat per agafar el metro. No em feia gràcia dinar sola i volia arribar a casa abans que la mare se'n fos a treballar. Vaig picar la T-mobilitat i vaig començar a córrer. El metro va arribar i em vaig pujar d’un salt. Quan vaig trobar un seient lliure, vaig seure sense pensar-ho més.
Quan vaig arribar a Passeig de Gràcia, el caos habitual va començar. Gent que no deixava sortir abans d'entrar, turistes que no respectaven res, mares amb fills... Un espectacle digne d’un estudi. No van passar ni dues parades i em vaig haver d’aixecar.
Era una dona petita, amb una faldilla marró, jaqueta de punt groga i unes ulleres al coll. Li vaig cedir el meu seient. Tot i no veure cap discapacitat, la vaig notar cansada.
"Vol seure, senyora?" li vaig dir. Sense agrair-me, es va asseure i va començar a teixir amb llana verda. Va teixir tot el trajecte fins a Pep Ventura, on es va baixar tranquil·la i em va deixar el seient calent.
Al dia següent, vam coincidir de nou. Sempre agafàvem el mateix vagó, ella teixint i jo mirant Instagram. Un dia, un seient al seu costat es va quedar lliure. Vaig ocupar-lo, però em vaig quedar sense bateria al mòbil, així que vaig intentar dormir. Vaig sentir una textura suau i fibrosa: una bola de llana verda i un joc d’agulles al meu costat. Li vaig preguntar si era per a mi, però no em va dir res.
La vaig mirar amb atenció, fixant-me en cada moviment de les seves mans. Aquelles mans no eren qualsevol cosa. Eren part d’una dansa de destresa, creant alguna cosa bella, com si el temps s'aturés mentre teixia. Amb els dies, vaig aprendre a teixir, i ella va acabar la seva peça.
Però un dia, ja no es va tornar a pujar al metro. Vaig seguir teixint sola. Quan finalment vaig acabar els guants verds que m’havia costat tant, vaig baixar a Pep Ventura i vaig trobar uns mitjons. Estaven fets amb llana rosa i groga, i al costat hi havia una carta que deia: “Per a tu, bonica. No deixis que el fred passi pels teus peus, que així com les teves mans, són valuosos”.
Aquell dia vaig tornar a casa plorant. Una dona que només em va ensenyar a teixir es va convertir en la meva amiga, la meva companya de trajecte. Però un dia de pluja, vaig entrar al metro, i quan les portes es van obrir, la vaig veure. La coneixia. No sabia el seu nom, però la coneixia.